Clara Fontanet i Carme Galmés: projecció i comentari dels curtmetratges “Genolls nafrats” i “Somnis”

Els Amics de la Institució Alcover celebraren el seu sopar anual aprofitant les festes de Sant Jaume. Dia 19 un col·loqui enriquidor mostrà l’obra de dues dones i d’un bon grapat de referències culturals a tenir en compte.

Clara Fontanet va iniciar l’aventura del documental Genolls Nafrats (2021) a partir d’uns versos colpidors d’Alda Merini, que la conduïren a la figura d’aquesta poetessa italiana, marcada per una personalitat singular que la destinà a ser resident més o menys habitual de les residències psiquiàtriques. Cal dir, en tot cas, que els versos d’Alda Merini que Fontanet escull per al seu curtmetratge són d’una bellesa absoluta; i sí algú tenia dubtes sobre l’alçada de la creació de Merini, aquest documental esvaeix totes les incerteses.
Clara Fontanet va explicar, en el si del col·loqui, que fou la seva mare qui li parlà de Terra Santa, un dels llibres que ella recomana per a conèixer la poesia de Merini. El documental és àgil, i mostra, per una banda, la part creativa, però també la part vital d’una escriptora que no seguí els canals habituals de la producció artística —i probablement cap de les maneres tradicionals de viure. Sembla que el documental fou possible gràcies a un micromecenatge, i Clara Fontanet explicà que li hagués agradat tenir més pressupost per contactar amb les filles de Merini, anar a Itàlia per tal de cloure un procés creatiu reflectit en un documental magnífic que, s’endevina, té projecció internacional.
Alda Merini és protagonista ara en diversos mitjans, perquè la seva figura és central en l’obra de Rosa Montero El peligro de estar cuerdas. En aquest llibre, una lectura absolutament recomanable des de tots els angles, Montero ressegueix també la vida de Merini, les seves estades a hospitals psiquiàtrics i la seva vena creativa. Bogeria i creativitat, un dels grans enigmes i deutes de la psiquiatria. Qui és qui, què és què, en tot cas els versos de Merini reflectits per Clara Fontanet són d’una alçada extraordinària. Fontanet explicà com allò que, inicialment, era un «biopic», esdevingué una profunda reflexió sobre la salut mental, com la manejam, com són viscuts els llindars entre creació i lectura en el si d’una comunitat de rehabilitació psiquiàtrica. Perquè una part del documental està enregistrat entre malalts mentals que llegeixen i comenten a Alda Merini.
Carme Galmés va deixar en mans del públic la interpretació de la seva òpera prima, Somnis. Una obra sorgida, bàsicament, de l’aliment d’un curs de guions cinematogràfics impartits per Michel Gaztambide. Galmés va contar que ella no és de la paraula, però que les imatges en seqüència remetien a idees visuals que esdevenen material poètic. La imatge substitueix a la paraula, també hi ha una part d’interpretació interna del públic/lector, i per aquest motiu ella deixà enlaire el significat que poden assolir les imatges que va recollir en la seva obra. També la presència d’una veu en off, la seva, que (potser contradictòriament al que ella va dir) emmarcava les imatges. Una veu sorgida de la necessitat mateixa del curtmetratge, que en un moment donat va «exigir», silenciosament, aquestes paraules.
La projecció fou acompanyada de les reflexions d’aquestes dues creadores, esperonades per les preguntes que Llúcia Ferrer va llençar després de la projecció.
En tot cas, la poesia visual de Carme Galmés i la voluntat de Fontanet per a destapar la immensitat de la poesia de Merini foren les autèntiques protagonistes d’un sopar que celebrà la tornada a l’oportunitat de compartir cultura, creació i estiu a parts iguals.