Cobles a la saviesa, nou poemari de Magdalena Gelabert

Hi ha una vella tradició en els poetes de la Mediterrània (poetes de totes les èpoques i tots els temps) d’inspirar-se en el món clàssic. Ho fan de diverses formes i maneres, i sempre ens ve al cap el magisteri de Kavafis amb els seus poemes dedicats al món grecoromà. No solament els déus abandonen a Antoni, en un dels més bells poemes de rerefons històric i filosòfic que mai no s’han escrit, sinó que Kavafis teixeix versos amb personatges que esdevenen mites, en un paisatge poètic que obliga contemplar la bellesa fugissera, però també a recordar i repensar tota aquesta herència clàssica.
Magdalena Gelabert recull aquesta legat de manera oberta i senzilla, però indiscutiblement ho fa amb el segell del treball poètic acurat. Quaranta cobles a la saviesa exhibeix alhora versos directes i entenedors, però també alguns d’encriptats, d’aquells que obliguen a reflexionar a partir de les paraules. Tot un seguit de pensaments que han passat pel cribratge poètic, la doma de la paraula dintre del vers, l’equilibri de la forma i de la idea contingudes en una breu línia.
El pròleg de Josep Temporal és una esplèndida introducció que aclareix els múltiples missatges del poemari, i que mostra la cruïlla entre diversos camps del coneixement: «Crida l’atenció que en una època d’antihumanisme o, tal vegada, d’indiferència humanista, una poeta vulgui portar als seus versos l’extrema dignitat de les persones —dignitat que avui pren el segell del compromís a favor de la justícia i, perquè cal inapel·lablement, de la lluita feminista. I ho faci sense pretensions d’alliçonar a ningú, humilment, només pel goig de gaudir amb la bellesa del verb i el dinamisme de les interpel·lacions filosòfiques; i ho comparteixi optimistament». Tempo-ral refereix l’art de teixir els versos de Gelabert, aquest cop amb l’empenta de la Filosofia que és present en el bagatge humanístic des de temps immemorials.
Ja en l’anterior poemari A la ciutat, Gelabert va comptar amb la col·laboració de l’artista plàstica Maria Magdalena Tugores. Ella ha tornat posar les imatges i els colors al volum, en un diàleg entre forma poètica i fantasia cromàtica. Les rimes de Gelabert troben el contrapunt en les formes i colors suggerits per Tugores, en una alimentació mútua que Temporal defineix com a missatges d’anada i tornada: «Les il·lustracions suggereixen una cosmovisió concèntrica que va de la pensa en estat d’ebullició -el vermell del nucli- fins a les seves concrecions, refredades en el blau dels cercles exteriors. L’atmosfera que generen, basada en un cromatisme molt viu i en el doble moviment aferent i eferent, no fa sinó potenciar la forma dels missatges verbals. S’entrecreuen, doncs, una colla de diàlegs de naturalesa diferent, però que a la fi teixeixen una experiència comunicativa de pensament compartit: el diàleg de l’autora amb la filosofia, el de les il·lustracions amb les cobles, el del pròleg amb tot el conjunt i, sobretot, el de l’autora amb les lectores i lectors que s’hi sentin concernits».
Ara, en aquesta estranya època on sembla que han tornat els temps obscurs de certes etapes de la humanitat, cal aferrar-se més que mai a l’herència clàssica. I no solament a la dels versos, sinó també al posat que la deixa del geni grec ha deixat en la cultura. L’ètica i l’estètica, la polis i la ciutadania activa i compromesa, la capacitat d’interrogar-se i argumentar, la tria del bé comú abans que els interessos d’uns pocs són el camí que s’ha de tornar a reprendre.
Ara més que mai són necessaris els poemaris que recorden la bellesa de la Filosofia, la dels vells amants de la saviesa, i que mostren com el compromís acompanyat del diàleg i la interrogació constant (amb un mateix i amb els altres) és un dels eixos estructuradors d’allò que denominam «humanisme».
La presentació serà a la Institució Alcover dia 23 de juliol a les 20 h, seguint els protocols COVID-19 que s’han establert. Intervindran Bàrbara Sagrera, gerent de la Institució Alcover; Llúcia Serra, Antònia Mata-malas, M. Magdalena Tugores i l’autora. Música a càrrec de Lídia Pérez.

Bàrbara Duran