Jaume Santandreu (Manacor, 1938) és el profeta dels marginats, el patriarca de Ca’n Gazà, el verb sincer fet home. Escriptor, excapellà i d’idees revolucionàries i sovint incòmodes, s’ha fet ermità coronavíric a Ca’n Gazà.
Amb el coronavirus fa més de dos anys que us heu confinat de forma eremítica a Ca’n Gazà. Per què? Quin balanç en feis, d’aquest aïllament?
L’objectiu primari era preservar del virus la meva família, que en aquest moment és la gent de Ca’n Gazà. I ha anat bé, perquè no n’hem tengut cap cas. Tots els qui som aquí ja duim la segona vacuna. La vida no està feta de grans determinacions sinó de bons aprofitaments. Em va aparèixer la marededéu de Lourdes quan vaig veure que a la fi, tenia un motiu i una ocasió de dur a terme una vocació meva, contemplativa. Em sap molt de greu pel coronavirus i que la meva germana l’hagi tengut, però podré agrair mai aquest regal. Dos anys d’una plenitud total, de poder estar amb un personatge que l’he suportat tota la vida, que és en Jaume Santandreu. Volia estar amb aquest Jaume Santandreu, no amb el del contraban de sagraments, no amb el de l’escriptura, sinó amb el del primer ermitatge, amb el d’Encís de minyonia, el dels cinc anys que vaig viure a fora vila. És una manera de complir, d’arrodonir l’esfera de la vida. Hi ha molt poca gent que tengui la sort de poder-ho fer: començar i acabar. He tornat ser el Jaume d’aquell temps. Si llegeixes sabràs com som i què faig aquests dies aquí. No vull ofendre ningú, però després de tants d’anys de complir amb uns objectius, de cercar unes finalitats, de ser fidel a unes causes, d’empènyer uns moviments, de fer unes revolucions, de deixondir gent, de quedar bé, d’haver de fer les coses perquè confien en tu, després de tantes obligacions, i de viure sempre a toc de campana d’obligacions que et posaves tu mateix… Era jo que deia: “Ara he d’anar a Marginàlia i he de fer cas meam si venem qualque cosa”. Després de tanta d’obligació, aixecar-te el dematí i poder dir: “Avui no he d’anar enlloc ni vendrà ningú a emprenyar-me” és un regal.
Però molta de gent trobarà que éreu molt més lliure del que deis que éreu. Fèieu allò que volíeu fer… És com un contrasentit.
Sí, un contrasentit i una creu molt grossa. Si hagués obeït unes obligacions imposades, i m’hi hagués rebel·lathauria estat una revolució molt grossa. Anar contra el qui comanda sempre és revolucionari. Ara, si són autoimposades… Si et maten hi ha un assassí, ara, si et suïcides… La meva vida era un suïcidi. Has de ser fidel. No als marginats, no a la pobresa, sinó a tu mateix. Perquè en Jaume Santandreu té una desgràcia, que molta de gent la té i no n’és conscient, i és que en Jaume Santandreu es colga cada vespre amb en Jaume Santandreu. L’única manera de poder dormir és que si no esta en pau amb si mateix, s’hi ha de posar. I si n’ha feta qualcuna es demani perdó. No al qui ha ofès, perquè tenc dret a ofendre tothom perquè som lliure. Però no puc estar barallat amb en Jaume Santandreu. Jo vaig néixer Narcís. Després de tres nines va venir un mascle. I no va ser un nin, sinó el nin. El meu món era jo. Les circumstàncies, les lleis, el seminari, l’església i la puta de Canà em feren masoquista. Mai he estat sàdic. L’única salvació que té un masoquista és el narcisisme. Viure de tu i per a tu. De vegades et demanen: “I per què fas això, Jaume?”. Ah, no, per la revolució, la pàtria, l’evangeli… Ves a prendre pel sac. Faig això perquè després de 83 anys és la cosa que més m’agrada i punt.
Amb 83 anys ets a l’estadi final de la vida. Hi arribau en pau amb vós mateix? Heu fet allò que us havíeu proposat fer? Heu complit amb el deure de viure?
Sí, estic en pau perquè complesc el principi més fonamental de la raça humana, que és no passar comptes. Quan un matrimoni comença a passar comptes val més que es divorciï. Quan comences a passar comptes amb tu mateix pega’t un tir. El coronavirus m’ha posat un carreró sense sortida, fins que he arribat a acceptar la mort. Però això és molt fort, perquè acceptar la mort des del pensament ho pots fer ara mateix. El dia que me mori no es morirà el cervell. Es morirà la darrera cèl·lula, l’ungla del peu, el colze, el pit, tot això es morirà, fins que tota aquesta gentada de gent que som jo ha estat d’acord, és una mentida dir que has acceptat la mort. Hi ha d’haver un moment que totes les teves cèl·lules acceptin que acaben. I punt. No és un pensament, sinó un sentiment, una sensació, i és un procés molt llarg. Si l’únic que mames és mort matí fins a vespre, si tens por que es morin els teus… El coronavirus ens ha parlat de la mort de les persones, però també de la mort d’un sistema, d’una civilització. L’únic que no vull és el sofriment. No vull caure dins la roda de la crueltat humana. Per quedar bé amb la ciència, t’agafen, et giren, et posen de panxa i t’intuben. A UCI no. Com a bon conillet de camp, vull anar a morir a la pleta. La mort no és una cosa bona ni dolenta. S’ha acabat, i punt. Ni glorificat, ni res de res. Ho tenc acceptat.
Ara que parlau de glòria. Quin paper hi ha tengut la transcendència, el més enllà, déu, si tant voleu, en aquest camí d’acceptació?
Cap ni un, i és del que estic més content. He estat fidel al darrer Jaume, de saber que no descart res, si existeix el cel l’agafaré com a propina. He mirat les ovelles cada vespre, he anat a veure les gallines, he mirat els arbres, les formigues em persegueixen. No sé si és transcendència, però per què he de ser jo més que un conill, o més que aquesta ovella? Respect la transcendència, però si hi ha d’haver res, si hi ha d’haver fe, ha de ser gratuïta.
Heu minvat la vostra activitat a Ca’n Gazà? Què hi feis, vós?
Ca’n Gazà és un paradigma d’harmonia. Cadascú ocupa el seu lloc en funció de les seves possibilitats. I ningú ni demana ni espera més. Jo encara puc rendir bastant. Estic incorporat a l’equip de la cuina. Sis o set vegades al mes feim menjar per a la gent de Zaqueo, per a 200 persones. Són més de 1.000 dinars. Però he canviat. En comptes de llegir, veig pel·lícules o sèries, però som tan desgraciat que sempre em persegueix el sentit crític. Ara seguesc un ritme. No he tornat per res a Marginàlia, al taller. M’hi duen el diumenge, perquè treuen a passejar el ca, i faig una volta per allà. Sempre aquí dedins. He sortit 10 vegades per anar a ca la germana a Manacor. I aquí seguesc com sempre. Estic enamorat de Ca’n Gazà, perquè és l’únic lloc on puc ser jo mateix. A ca la meva germana mai de mais ho podria ser. Si hi fos jo mateix, necessitaríem un mes de demanar-nos perdó.
Heu criticat que els serveis socials s’haguessin convertit en un negoci. Hi ha hagut cap canvi en la manera d’atendre els altres? Com hem d’estar per les persones que ho necessiten? El sistema hi ha de posar doblers?
Sí, n’hi ha de posar. L’obligació d’un govern és tenir cura de tots els ciutadans i com més dèbil és el ciutadà més cura li has de tenir. Però hi ha una pregunta essencial que no s’han fet mai: aquest marginat, que necessita? Gastes doblers en educació perquè saps que necessites educació. Gastes doblers en salut, perquè necessites salut. Ara bé, s’ha fet un servei públic de la marginació però responent al criteri i la necessitat del qui ho fa, no del qui ho rep. Tu estàs a un hospital i creus en el medicament, i no parteixes de la malaltia del pacient. El més important d’un metge és el diagnòstic. A partir del diagnòstic cerca els remeis, però no posis remei sense diagnòstic. Han passat tots aquests anys i continuen gastant doblers sense fer un diagnòstic. I quan dius el que necessitam, no t’ho donen. Fan el que els és més fàcil fer. Fa anys, segles, que deim que no hi ha dret que hi hagi els pobres marginats privats de salut mental tirats al carrer. Si ets al carrer et poden dur de mala manera a Ca l’Ardiaca. Però on dus el malalt mental. El problema més important dels marginats és la salut mental. Hi ha res a Mallorcas per als malalts mentals? Hi ha comple ments molt bons com a Manacor. A la sanitat pública Només t’atenen brots aguts, 15 dies de brots aguts, i després? On dormiran, on aniran? Al manicomi només hi pots entrar per una ordre judicial, o per una desintoxicació. Tots els qui dormen al carrer són malalts mentals. I això ja ho vaig dir. El que necessiten els del primer pis sí que ho saben. El que necessiten els pobres, per ventura també. Però el que necessiten els de baix de tot no s’ho han demanat mai. La gent que ens llegeixi no ens entendrà perquè les coses no són el que són, sinó des d’on les contemples. La gent fa un esforç, crec que he tornat bon al·lot, les assistentes socials fan un esforç. Però des d’on? Des de darrere una taula. Li han demanat mai a aquest home què vol. Cinquanta anys em donen dret a poder dir el que crec que necessitam. A Estel de Llevant hi trobaràs gent. Però és gent atesa, gent que té on dormir. Jo parl des del soterrani, que no jutgin des de dalt. Si em volen entendre que baixin, que de dalt no entendran res. El coronavirus no ha mort ningú de Marginàlia, dels 300 o 400 marginats. Però sí que ha mort ha mort l’ànima de la nostra filosofia.
Per què?
La dignitat del pobre requereix que quan s’assegui a taula pugui dir “aquest plat de calent no me l’han regalat me l’he guanyat”. I ens funcionava. Vols estar a Ca’n Gazà? Idò fes feina? Ara no hi ha taules per seure. A Zaqueo entraven de vint en vint, s’asseien, els servies el menjar, els veies la cara, els sabies el nom. Els serveis menjar. Ara no se serveix. Es reparteix. El mínim que teníem de persona ho hem convertit en animals. Sempre havia dit que d’un aturat a un marginat només hi van sis mesos dins un bar. Ara he de dir: d’un marginat a un gandul només hi van cinc vegades de fer coa a un lloc que reparteix menjar. A més de pobres som ganduls, abans podies tenir una dialèctica. Ara no. Vols dinar? Fes qualque cosa. Ara, el marginat diu aquest plat no me l’han regalat, me l’han tirat pel cap. Es tira el menjar. Tota la solidaritat només té un nom: menjar. Hi ha una cosa molt pitjor que el coronavirus: la beneficència. Com a l’ajuda oficial el pitjor és la burocràcia. L’enemic número u d’un pobre és la beneficència. Ara tenim uns marginats malcriats. Passen per Zaqueo, no han de dir qui són, agafen la bossa, miren què hi ha, si els agrada ho tasten i si no directament ho tiren. El que necessitam són veus, no menjar. No sabem què hem de fer el menjar. Ens en duen de pertot.
No passau gens de pena, pel menjar…
Sí, molta pena, pena que es tudi. Passam pena que no es repartesqui bé. Donar sense exigir… Ens han tornat a la beneficència, i ho pagarem molt car.
Mirau sèries, feis menjar, donau menjar als animals, feis vida contemplativa. L’escriptura també està aparcada?
No hi està. És com si em diguessis si has aprofitat l’ermitatge per deixar d’alenar? Estic condemnat a escriure com estic condemnat a alenar. El dia que no escrigui… El meu sentit de plenitud em ve per l’escriptura. El dia que et sents bé es el dia que escrius. La mica de plenitud que podem adquirir ens ve per diferents capítols: un és el de la creativitat. L’altre, és l’rogasme. I no hi puc renunciar.
Què escriviu ara?
He fet un invent, i em costa molt. Després de Déu meu em vaig cenyir l’espai, i això és molt bo. Em va parèixer que les biografies les han d’escriure els altres. L’autobiografia em pareix la presa de pèl més grossa de la història, és autoalabar-te. He anat a pensar si ara un volgués escriure la meva biografia, què és el que no trobaria escrit, aquelles coses més amagades. El gran descobriment és que m’han acompanyat no uns records, sinó uns objectes, mira que no tenc res, ni una bicicleta al meu nom… però hi ha uns objectes caparruts que m’acompanyen, que em parlen. S’han aferrat a mi perquè tenien secrets per dir-me. Al llibre hi haurà una foto de l’objecte i tres pàgines de records. Són coses molt secretes, molt profundes, les que diu l’objecte. I té raó de dir-les perquè s’ha aferrat i m’ha acompanyat. Hi he hagut de posar fita perquè si no, cada objecte seria una novel·la.
Enguany és l’any Miquel Àngel Riera. Què n’esperau, vint-i-cinc anys després de la seva mort?
Fa vint-i-cinc anys que el tancaren dins una torre i allà segueix. Quan se’n vagin els guardians per ventura sortirà. Però no feim Miquel Àngel Riera. Feim un personatge que es va dir Miquel Àngel Riera, però en Miquel Àngel Riera no el coneix ningú. Coneixen coses positives, coses negatives, però a ell no el coneixen. Saben anècdotes, saben coses, n’hi ha que l’adoren, n’hi ha que l’odien, n’hi ha que retreuen que va ser falangista. Ara, saber prou de Miquel Àngel Riera per poder-lo comprendre i a partir d’aquí estimar-lo… Li podeu fer tots els homenatges que vulguis. Trobaràs centenars de persones que l’admiren, quaranta mil escriptors que l’envegen, però no trobaras ningú que l’estimi. No el poden estimar, poden estimar una bubota que li varen dir Miquel Àngel Riera. Per què era així? Per què el dia que va morir a l’església només hi havia les autoritats, i els seus empleats prenien tots una cervesa al Palau, per què tenia aquesta necessitat de posseir? Això són fets. Jo el vaig estimar perquè sé per què volia tot això, perquè vaig anar a les seves profunditats. En acabar el 25è aniversari, el coneixerem un poc més? Qui més parlarà? Les mentides que ens han dit fins ara ja les sabem tots. Com a escriptor és preciós, com a negociant és preciós. Ara, com a personeta humana és la cosa més tendra i estimadora d’aquest món! Si ara féssim un retrat de Miquel Àngel Riera per dir com era per dedins, i hi hagués una sola persona que no l’estimàs és perquè no té cor. Passarà com a gran negociant, un home que es va aprofitar…, tot això ho sabem, i va escriure com el bonjesus i ho podrem aprendre de memòria tot el que va escriure, però darrere aquest home hi ha un homenet que quan se moria em va agafar la mà i em va dir: “Jaume, tots s’equivoquen. Jo no tenc cap càncer, a mi ara em surt la fam que vaig tenir de petit”. Com podeu estimar un home que no vol admetre que son pare es va tirar davall el tren? És com si ara em volguéssiu estimar a mi negant que som gai, que és el més gran que m’ha passat. Perquè si no, què voleu estimar? Les pellerofes de Cristo? Miquel Àngel Riera era un home que no podia dormir, perquè duia tot un pes damunt. M’agradaria que quan jo em mori hi hagués qualcú, de la categoria d’en Miquel Àngel, que escrigués aquelles coses que jo no he dit. Avui conten vides però no fan semblances. Qui coneix la semblança de Miquel Àngel Riera? Era molt innocent, i molt intel·ligent. Es va dividir en tres: en Miquel Àngel de família, el dels negocis i el de l’escriptura no se saludaven. S’odiaven a mort. Va morir amb 66 anys, no podia morir més vell, perquè no ho hauria suportat. El rumor de la família, el rumor del món… Coneixen el que va escriure, els premis que va tenir, les cases que va fer, els fills que va tenir. Però això defineix una persona. L’únic estimable és el que no podem contar. Mentre no plorem junts no saber qui ets. 25 anys de mort i plorarem per Miquel Àngel Riera. Però ningú plora amb en Miquel Angel Riera.
