Com no s’havien d’estimar? Ressenya de “Vaticini”, d’Aina Fullana Llull

Margalida Galmés Bover

Aina Fullana Llull ha irromput dins de l’escena literària mallorquina amb la publicació d’Els dies bons (2021), d’Edicions Bromera. La novel·la de moda, que tothom ha llegit durant els darrers mesos, crea una veu pròpia molt potent per a tres personatges concrets que acaben retratant els anys vuitanta a Manacor. Avui, però, venc a parlar-vos de “Vaticini”, el relat que Fullana Llull publica a la Revista Morlanda. Amb això, sent-vos sincera, només us vull convèncer perquè llegiu aquesta nova autora, a Els dies bons i més enllà.
“Vaticini” parla dels temes universals, de l’amor, de la tendresa, del temps que no torna i del transcurs de la vida. A més, són combinats amb una problemàtica que es troba a l’ordre del dia: la salut mental. Així, des del futur, s’explica la història de l’amor intens i finit de na Paula i na Rosa. I, entre referències a Miquel Àngel Riera i Ferran Palau, i a partir d’un vocabulari intencionadament propi del català de Mallorca, l’autora manacorina redacta un relat ple de símbols, segones intencions i missatges que no s’entenen fins al final.
La història s’inicia amb un diàleg de dues intervencions de les protagonistes que revelen el seu futur ideal, apuntant d’alguna manera al conflicte que monopolitzarà el relat. Tot seguit, ja ens situam al futur, però al real. El diàleg no ha estat un vaticini. Na Paula espera a un bar i, quan na Rosa arriba, tot s’omple de calentor, bullentor i ardor. La intensitat es palpa entre les línies, i comença la conversa. Aquesta es desenvolupa com qualsevol encontre després de molt de temps: s’inicia amb una salutació cordial, seguida d’un itinerari a través de temes intranscendents que, finalment, donen pas al conflicte, que haureu de llegir si voleu descobrir.
Els símbols que es troben al llarg dels paràgrafs que conformen “Vaticini” s’han de desxifrar per poder-se endinsar significativament en el relat. El binomi calor-fred, per exemple, apareix en els moments de més intensitat, nerviosisme, incomoditat o ràbia. Després, depenent de la focalització del narrador en un personatge o un altre, la devoció a la mar apareix simultàniament com a icona de l’amor entre na Paula i na Rosa o només com a l’acte característic de qualsevol illenc.
D’altra banda, sense mencionar explícitament el problema d’autolesió i depressió de na Paula, aquest es va descobrint al llarg del text i n’ocupa una gran part. De fet, és interessant analitzar els indicis subtils que condueixen el lector a ser-ne conscient i que, després, el deixen reflexionant. El tema de la salut mental sí que és compartit amb Els dies bons de Fullana Llull, sobretot en la tercera part de la novel·la. L’autora, seguint els neguits de la seva generació, es preocupa pel benestar emocional de la societat, i aquesta angoixa s’entreveu en la seva obra com no podria ser d’altra forma.
De totes maneres, Els dies bons i “Vaticini” no comparteixen el gènere, la forma ni el tema. Són dues cartes de presentació diferents que aconsegueixen demostrar les habilitats d’aquesta autora manacorina. Ella mateixa assegura que és molt jove per cenyir-se només a un estil i que va jugant. Així que, ja per acabar, només em queda animar-vos a estar pendents i llegir les publicacions de Fullana Llull que vagin sortint a la llum. Per ara, no ens han deixat indiferents i s’augura, per a ella i la seva literatura, un futur digne de seguir.