Hi ha dues maneres d’entrar a valorar el paisatge d’un poble. D’una banda, podem pensar en els seus carrers, els seus monuments, les cases, els arbres, allò que, d’una manera o d’un altra, representaria la part física, estètica, si es vol, de la seva fesomia. De l’altra, hi hauria la representació mental, intel·lectual, fins i tot ètica, representada per les persones que hi habiten, que hi viuen. N’hi ha que en són baules anònimes, també valuosíssimes. D’altres, en canvi, per voluntat cercada o per naturalitat sobrevinguda, hi destaquen com lluents puntes d’iceberg dins la grandesa oceànica de la humanitat.
No som els primers que ho deim, ni tampoc deu ser la primer vegada que ho deim en aquesta columna. Diu la convenció, i en creix la convicció, que Manacor és un poble lleig. Podem convenir, convençuts fins a un cert punt, que la part estètica, la física, és lletja. En canvi, fruit d’una tradició si més no curiosa, el nostre poble és una font generosa i abundant d’artistes, creadors i gent inquieta en general que, per paga, transcendeix la virtual frontera illenca del pont del Caparó, i la més real i de vegades inexpugnable de la mar gran.
Entre totes aquestes puntes d’iceberg en el desgel de la vida manacorina, hi destaca sobre manera un personatge singular i segurament irrepetible, de vastíssima i prolífica trajectòria creativa. Parlam de Tomeu Matamalas. A la nostra redacció ens agrada batiar els personatges que configuren l’StarSystem manacorí. La majoria de sobrenoms són afectuosos, i volgudament innocus. Tomeu Matamalas du per a nosaltres el malnom del Leonardo Manacorí. Dedicat en cos i ànima a la música des de fa més de mig segle, Matamalas, a més, ha conreat el dibuix i el còmic, i també ha excel·lit els darrers anys en el camp de la literatura, on ja ha deixat un grapat de novel·les que sempre tenen un punt de partida relacionat amb la curiositat per la facècia, la curiositat i la creativitat més humanes. A més, també des d’aquests paràmetres, Matamalas s’ha cultivat també en l’àmbit de l’assaig, amb diferents estudis i reculls, sobretot referits a la música dels anys setanta. Sí, el polifacetisme i l’humanisme radical de Tomeu Matamalas el fa mereixedor de tots els honors i reconeixements i, per això, l’homenatge que li reten els amics a la Sala La Fornal és més que just i necessari. La de Matamalas és, insubornable i continuada, una contribució especial al paisatge humà del nostre poble i això, avui que vivim un temps en què la immediatesa se sobreposa al rigor i l’entusiasme tranquil, té un preu que no podem rescabalar mai.
Des d’aquestes línies tan humils com sinceres, moltes gràcies, Tomeu.
