Poca cosa queda avui de la societat mallorquina dels anys cinquanta o seixanta. L’organització familiar ha baratat de verd en blau. Ja no parlam, tan sols, dels diferents models de famílies, que també, sinó sobretot de tantes i tantes persones que han decidit afrontar la seva vida sense formar un família, o sense tenir descendència, digau-ne com vulgueu. La reproducció, a més, s’allarga en el temps, i és de cada vegada més tardana. La demanda de feina, ocupació i oci per part de la societat així com està construïda és tan potent i tan exigent que sembla que avui ja ningú té temps per estar amb els seus majors. No fa tants d’anys, els majors convivien dins el mateix espai. Hi havia sempre la figura d’una dona, d’unes quantes dones de la família que tenien cura de tothom: dels infants, dels vells, fins i tot dels homes. No demanam que torni aquell temps, que segons com es miri no se n’ha acabat d’anar, perquè si qualcú continua fent aquesta funció, són precisament les dones, ara amb l’afegitó de la seva entrada imprescindible en el mercat laboral.
Però no ens desviem del tema: qui cuidarà els vells del futur immediat? Qui els cuidarà, si no tenen fills? Qui se’n cuidarà, si tenen fills adolescents o joveníssims encara? El mercat, a preu de canari jove, ja ha previst la cobertura d’aquesta necessitat. Les famílies destinen les pensions senceres dels seus majors, més un afegitó que encara hi han de fer, a pagar caríssimes, fredes, distants i ineficients residències multitudinàries. Sí, fan el fet, supleixen la cura, però no garanteixen, en cap cas, l’amor. És per això que projectes com el d’Old Together, que preveu l’establiment d’habitatges cooperatius amb suport mutu entre els cooperativistes. Ni grans inversions, ni tractes denigrants, ni solituds no desitjades. A partir del diàleg i de l’entesa i també a partir de les necessitats comunes, és bo de fer establir sinergies que menin a fórmules que ja s’ha demostrat que són beneficioses per als qui les han provades. A Europa l’experiència ja ha funcionat i que funcioni aquí depèn de l’aparició d’usuaris amb aquestes necessitats, que ja hi són, i de la cooperació necessària per part de l’administració pública, que no pot afrontar el problema com si no passàs res, i molt més quan de dues necessitats tan bàsiques com són l’habitatge i la cura de les persones majors el neoliberalisme ja n’ha fet un negoci. Ja n’hi ha prou. Avancem-nos a aquest descrèdit i facem valer el nostre poder com a persones. Si ho aconseguim, demostrarem haver fet una passa cap a la construcció d’una societat madura i solidària.
