Traslladem-nos per uns minuts a la Grècia antiga. Passegem pels carrers d’Atenes, bressol de la democràcia: recorrent la polis, tranquil·lament, potser hi trobaríeu el mercat on les dones fan la compra, atenencs exercitant-se al gimnàs, esclaus treballant de valent, ciutadans regentant els seus negocis… I a l’àgora, centre neuràlgic de la ciutat, hi trobem a Sòcrates i els seus deixebles. Conversen. “Massa vegades la democràcia és violada, sufocada, pertorbada, aniquilada i pervertida pels seus propis actors, els demòcrates. O per alguns dels que diuen creure en la democràcia o s’autoproclamen demòcrates. Corrupció, ocultació, partitocràcia. Quelcom molt antic” diu Sòcrates tot començant l’obra. I tot i haver fet aquest esforç, i haver-nos traslladat a l’any 399 a.C, aquestes paraules, que brollen de la boca de Sòcrates, són més actuals que mai.
“Sòcrates: juicio y muerte de un ciudadano” em va remoure les entranyes diumenge passat. L’obra dirigida per Mario Gas, qui també l’ha escrita juntament amb Alberto Iglesias, és una reproducció bastant fidel de textos antics, de Plató o Diogenes Laerci. Una text dens i dur, però totalment necessari. Tot i així, els petits monòlegs introduïts al llarg de l’escena, més descriptius i de reflexió, suavitzen la sensació de pesadesa. Hi trobem en ell també una mica de la dialèctica socràtica, una mica de la seva ètica i una mica del seu mètode de recerca de la veritat. Acompanya al text una escenografia senzilla i sòbria, que potser no aprofita l’espai tant com podria. La il·luminació i els efectes musicals, també senzills. Però a l’obra, pel meu gust, no li fa falta més. Josep Maria Pou, interpreta magníficament al filòsof més conegut de la Grècia antiga i l’acompanyen en el repartiment Carles Canut, Amparo Pamplona, Pep Molina, Alberto Iglesias, Guillem Motos i Ramon Pujol. Tots ells venen amb rodatge, ja que varen estrenar l’estiu passat al Festival de Teatre de Mérida.
La història, la coneixem tots des de bon principi: Sòcrates, serà jutjat i condemnat a mort per la democràcia que ha defensat tota la vida. Condemnat a mort per aquell sistema en el què sempre havia cregut. El varen jutjar culpant-lo de corrompre al jovent i menysprear els déus d’Atenes. En realitat, el que feia Sòcrates eren preguntes. I a través d’elles evidenciava la corrupció dels polítics i la manipulació de la religió oficial. “Només hi ha un bé, que és la saviesa i només un mal, que és la ignorància” deia Sòcrates. I per explorar aquest bé tan preuat, va ser condemnat a la copa de cicuta. Segurament, el que més sorprèn en l’actualitat, és que el filòsof acatés la sentència. Hauria estat just, fugir a l’exili? Per a ell no. Va acatar la sentència per fidelitat a allò que creia just. És per tot això, que Sòcrates es converteix en una figura tan necessària. Ho va ser i ho és ara, més que mai. Tot i què l’obra deixa una mica de banda la reflexió pròpia del filòsof, aconsegueix arribar a la consciència de l’espectador. El fa partícip, situant a la platea el poble d’Atenes. Aquell poble que condemnarà a la cicuta al vell pensador.
L’obra llença amb encert un apunt feminista. “Si les dones haguéssim estat ciutadanes, un altre gall ens hauria cantat”. I un altre cop ens fa pensar, en el paper que juga la dona en la història. Com hauria estat la història, si les dones, n’haguéssim estat protagonistes, de la mateixa manera que ho han estat i ho continuen essent els homes, de manera predominant? Hauria estat condemnat a mort Sòcrates, si les dones haguessin tingut un paper, per petit que fos, en la vida política? És representatiu el monòleg d’Amparo Pamplona – única dona en escena, per cert – que interpreta la dona del filòsof. Durant pocs minuts s’encarrega de mostrar la part més íntima i familiar de Sòcrates. La part de la llar, dels fills i de les emocions més sensibles. La part que li tocava explicar a la dona, abans i ara.
És irònic que la frase més famosa que la història atribueix a Sòcrates, el famós “només sé que no sé res” no sortís mai dels seus llavis. Però què hi farem? Així és la història. Tot i així, jo crec que alguna cosa sí que sabia, en Sòcrates. Pretenia reflexionar, parlar, raonar, especular, donar a l’altre la possibilitat de convèncer-lo. Pel simple fet de saber. I això el va convertir en una persona incòmoda: una persona que feia preguntes, una persona que dubtava. Una persona que cercava, sense descans, la reflexió, la honestedat, la veritat i la justícia. Això el va convertir en una persona perillosa per a un sistema democràtic hipòcrita i deficitari. I així són, encara, o això ens volen fer creure, les persones perilloses per a la democràcia actual. I així és, encara, la nostra democràcia. Hipòcrita, deficitària. I podrida. Ben filla d’Atenes, la nostra democràcia. I em demano, mentre el públic aplaudeix, de peu, entusiasmat, quants de nosaltres som còmplices d’aquest món farcit d’injustícies?
