Skip to content

Creure en mi

Foto de @penabranca

Rita Shelyakina

Potser algú pensa que no, però fer art és com fer una cerimònia. Primer tens la idea, la passes pel teu cos. El teu cos diu que sí, que vol dur-la a la vida, i et poses a caminar. Llavors caminant comences a provar i comprovar, a entendre quin color, quin nom, lletra o melodia vols posar-li al que sigui que estàs creant. I llavors, no sempre i no a tothom, però llavors, sol venir el dubte. I si no és per aquí? I si mai és prou bo? I si m’hauria de dedicar a una altra cosa? Val la pena allò que don al món? Val la pena mostrar el que tenc a dintre? Què és bo o dolent, on està el límit de l’exigència? I tot aquest tipus de preguntes que en realitat poden sonar-li a qualsevol s’infiltren per la mateixa consciència… Normalment aquí, és on una se sol aturar, o, en canvi, ballant entre els alts i baixos, amb les veus del seu propi cap, decideix, quasi miraculosament, creure en ella i la seva creació.
Pensant en això, record un dia, quan estava en un estudi i vaig veure una nina que pintava un quadre. La nina no era massa gran, però ja se la notava condicionada pels seus propis pensaments. Anava molt lentament, traçant les línies, i de sobte s’aturava i dubtava. Quan vaig dir-li que m’agradava el que pintava, vaig notar com una tensió envaïa tot el seu cos. -Gràcies, però em falta molt per millorar- em va respondre. I en aquell moment, vaig pensar que no podia dir-li res, ni tan sols intentar animar-la, perquè m’hi vaig veure reflectida. Tenia una càrrega d’exigència molt gran al damunt, igual que la meva, i vaig recordar el moment de desil·lusió i pèrdua de fe que vaig experimentar a l’acabar d’escriure la meva primera novel·la, que no ha arribat a llegir ningú. Avui pens que no passa res perquè no l’hagi llegit ningú, ja que va ser un exercici meravellós i que em va fer créixer. Però sé que a la meva nina interior, a la Rita de 13 anys, sí que li va importar que totes aquelles fulles escrites amb fervor es quedessin en un calaix. A vegades pens que ella ha deixat de confiar en mi, per això crec que m’ha costat treure res a la llum aquests darrers temps… pens. Però torn aquí, sortint d’aquest record, m’anim en pensar que estic disposada a intentar-ho, a intentar que la meva jo del passat torni a confiar en mi. Després me n’adon, que en realitat el que em passa és molt normal…, ja que creure en un mateix és un pas crucial per qualsevol que crea, i que vegades podem passar per alt com un fet evident, però és probablement el més important i sovint difícil, creure cegament, passi el que passi. Curiosament, al llarg dels meus vint anys de vida, m’he trobat molts artistes, persones creatives, persones que realment tenien alguna cosa per donar al món, la mostressin o no. Persones que eren artistes sense tan sols saber-ho! Però ara parlaré d’aquells que sí que ho sabien… I aquells també es veien marcats decisivament per aquesta sola cosa, que no era ni el seu talent, ni la seva experiència, sinó la fe. Perquè per molt que el talent pugui facilitar el camí a algú, sense amor propi i cap al que un crea, és molt difícil sortir al món. De fet, si tothom cregués en ell mateix, ja seríem la ciutat de l’artista! Perquè de tenir, tenim molt, i em fa feliç dir que no només tenim molt, sinó que ho mostram, i això vol dir, que la fe està guanyada.

Back To Top
Search