Des de fa setmanes l’alberg de transeünts de Manacor està saturat. Les fuetades etzibades per la crisi econòmica durant els últims anys han deixat massa gent dormint al carrer, i amb l’arribada del fred es fa necessari trobar refugi. Amb 25 places el servei que gestiona la Fundació Trobada no té capacitat per acollir totes les persones que toquen a la porta.

La mitjana de pernoctacions mensuals a l’alberg de Manacor durant el 2016 (exceptuant el mes de desembre que encara no està comptabilitzat) va ser de 599. Mentre que durant el 2014 la xifra era de 436. I durant el 2015, de 491 pernoctacions. Durant els últims anys, les sol·licituds d’ingrés al centre de Manacor no han parat d’incrementar-se, seguint la mateixa tendència que experimenten la resta de centres de la Xarxa d’Inclusió Social de Mallorca. La directora de la Fundació Trobada, Noelia Hernández, reconeix que “aquests darrers dies hi ha hagut gent que s’ha quedat sense poder entrar a l’alberg”, però aclareix que “això no vol dir que hagin dormit a fora. Hem intentat col·locar-los en altres centres”.
I és que arribar a situacions límit com les que han viscut n’Iván, n’Alexandra, n’Héctor, en Mohamed i la resta d’usuaris de l’alberg no és tan difícil com pot semblar. La directora del servei, ho explica gràficament: “la vida és com una taula amb 4 potes (la família, la feina, la vida social i el creixement personal), però qualsevol pot prendre tres decisions equivocades i la taula ja perd l’equilibri. Un negoci que no funciona, t’endeutes, la situació desestabilitza la família, automàticament la salut se’n recent i si a més tens alguna predisposició a patir una malaltia mental, aquesta possiblement es manifestarà”. Hernández té clar que “si la gent conegués els usuaris de l’alberg, es trencarien molts de prejudicis”.
El perfil majoritari entre les persones que pernocten al centre és el d’un home d’entre 45 i 60 anys. El percentatge de dones, en canvi, és inferior, però sovint arriben en situacions més precàries que els homes. “Les dones habitualment tenen més habilitats i recursos socials i, per tant, tenen menys probabilitats d’arribar a un alberg com el nostre, però quan vénen és perquè les seves circumstàncies han estat molt difícils, sovint han patit desestructuració social, abusos, malalties mentals…”, explica la directora de la Fundació.
Pel que fa al percentatge d’usuaris d’origen estranger actualment és aproximadament de la meitat. “Abans arribaven més immigrants, però estaven al centre només una o dues setmanes, després trobaven feina i se n’anaven”. Ara el nombre ha disminuït però els que s’acosten a l’alberg “tenen problemes més greus, i la seva inserció és més complicada”.

Pep García Mallada i Noelia Hernández, responsables de la Fundació Trobada

Treball en xarxa

L’any 2010 el servei de la Fundació Trobada, que a l’abril celebrarà el seu 25è aniversari, ja va requerir una primera ampliació. Gràcies al conveni signat amb el Consell de Mallorca, va passar de 12 a 25 places i entrà a formar part de la Xarxa d’Inclusió Social del Consell de Mallorca. La incorporació a la xarxa obrí el centre als usuaris de tota l’illa, tot i que la majoria de les persones que hi dormen són de Manacor i dels pobles dels voltants. Per les seves característiques l’alberg de Manacor està classificat com un centre “de baixa exigència”, igual que Ca l’Ardiaca de Palma. Aquí no es veta l’entrada a persones amb addicció a l’alcohol o altres drogues. I, a més, és un centre mixt on conviuen homes i dones, a diferència d’altres serveis que acullen a persones sense sostre.
Totes les persones que entren a l’alberg, tard o d’hora han d’entrevistar-se amb els professionals de l’equip de valoració de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials (IMAS) que, juntament amb la Fundació Trobada, marcaran unes pautes a seguir per a cada un dels usuaris. El centre està pensat com un lloc de pas, on les persones que no tenen cap tipus d’ingrés econòmic poden dutxar-se, rentar la roba, sopar, domir i l’endemà berenar. Les portes estan obertes de les 7 de l’horabaixa a les 8 del dematí.
Des del centre de Manacor les persones sense llar després poden ser derivats a altres serveis. Per als majors de 65 anys la pròxima passa pot ser ingressar en una residència per a persones majors. Els que estan més delicats de salut poden anar a un centre sociosanitari de l’IMAS per a persones amb risc o exclusió social. I una altra opció pot ser accedir a una renda mínima que els permeti llogar una habitació i fer una vida més autònoma. A la pràctica però només una part dels usuaris seguirà amb èxit el camí marcat pels tècnics de l’IMAS i la Fundació, altres tornaran al carrer i un dia de fred tornaran a tocar a les portes de l’alberg, on el cicle tornarà a començar.

Es necessari un canvi de mentalitat
La saturació de l’alberg és producte de molts de factors. Les dificultats per trobar feina a causa de la situació econòmica actual, és segurament la més important. Però el fet de ser un centre de “baixa exigència” també el converteix en un punt d’acollida amb molta demanda. I encara cal afegir el fred, que cada any fa que les sol·licituds s’incrementin quan arriba l’hivern.
Nolelia Hernández reconeix que hi ha una manca de places a l’illa, i que per solucionar el problema és necessària la implicació d’altres administracions, com l’Ajuntament de Manacor, encara que les competències siguin del Consell. Tanmateix, per a la directora de la Fundació “la responsabilitat és del conjunt de la societat, i als sense sostre, a diferència d’altres grups com les persones amb discapacitat -que ho necessiten moltíssim-, no els resulta gens fàcil trobar el suport dels ciutadans. Es fa necessari un canvi de mentalitat, perquè la responsabilitat última és de cada un de nosaltres”.

Els rostres que s’amaguen darrere les xifres

Iván: “Tot el que he viscut m’ha fet fort, i he après que no queda més remei que pensar en positiu”

N’Iván és un jove d’aspecte simpàtic i sociable. Amb un somriure a la cara conta que tenia només 15 anys quan va arribar a Mallorca empès “per l’amor”. Res el retenia a Lleó on li havia mancat el suport de la seva família en els moments difícils. Trobà feina de cambrer, s’instal·là amb el seu company i visqueren junts durant tres anys i mig, fins que un accident de trànsit acabà amb la vida de la seva parella. “Expert en posar una pena damunt l’altra” com diu ell mateix, pocs anys després, entrà en una profunda depressió. “No tenia forces per aixecar-me del llit i en vàries ocasions vaig intentar llevar-me la vida”. Les seves estades a l’hospital es feren intermitents durant uns anys. Però a poc a poc es va anar refent. Ara n’Iván té 28 anys i ja en fa tres que no ingressa a l’hospital. Ha conegut un nou company que viu a Granada i té previst d’aquí a pocs mesos anar-se’n cap allà i casar-s’hi.
De moment però entra i surt de l’alberg del passeig Ferrocarril. No cobra cap subsidi ni ajuda i treballa esporàdicament de cambrer i comercial. Les temporades que no té feina dorm a l’alberg i dina amb dues bones amigues que li ofereixen un plat a taula i bona companyia. La seva mare viu a Lleó, però el visita de tant en tant, quan s’ho pot permetre amb la petita paga de viduïtat que cobra. És l’únic contacte que manté amb la seva família. “Tot el que he viscut m’ha fet fort, i he après que si no vull tornar enrere, no queda més remei que pensar en positiu”, afirma amb un somriure.

Alexandra: “Per a mi el més dur ha estat no poder tenir amb mi els meus fills”

N’Alexandra, una infermera polonesa, mare de cinc fills, es traslladà a Mallorca fa nou anys amb la seva família perquè el seu marit tenia a l’illa millors perspectives laborals. Però després d’uns anys d’estabilitat, amb la crisi econòmica arribaren els pro-blemes, el seu company se’n tornà a Polònia per un temps i ella es quedà sola. Les dificultats econòmiques l’obligaren a deixar quatre dels seus fills, d’entre 7 i 17 anys, en diferents centres, i el fill major, de 20 anys, treballa i viu amb el seu pare a Porto Cristo. “No poder estar amb els meus fills ha estat el més dur”, explica amb tristesa. Ara només pot visitar els 4 menors un pic a la setmana.
Fa un any i mig es va divorciar i va perdre la feina que tenia de cuinera en un hotel. La situació s’agreujà i fa sis mesos dormí per primera vegada al centre del passeig Ferrocarril. “Per a mi els companys de l’alberg són com una família, aquí estic tranquil·la i no pens tant”.
N’Alexandra dorm al centre de la Fundació Trobada, però els migdies es fa el dinar en una caseta de foravila sense llum ni aigua on s’hi ha pogut instal·lar amb el permís del propietari a canvi de pagar la contribució. Quan pot treballa netejant cases i dos dies a la setmana fa la neteja a l’alberg. A més, explica orgullosa, fa de voluntària a ALMA (Asociación la Mano que Ayuda) que reparteix aliments i roba “en molt bon estat i de qualitat”.
Rient explica que no fa gaire va conèixer un bon amic amb qui es troba molt a gust.

Héctor: “Vaig fugir d’una crisi per ficar-me en una altra”

N’Héctor, a Uruguay, era agent co-mercial en una empresa que importava d’Espanya begudes alcohòliques i tabac. El 2007 deixà el seu país quan es quedà “sense feina i en números vermells al banc”. Arribà a Mallorca i en una setmana trobà feina de comercial venent targetes VISA, després el varen contractar en una benzinera, però va perdre la feina el desembre del 2012, i des de llavors no ha pogut tornar a treballar. Ara, amb 57 anys, és un dels tres voluntaris que tenen cura de l’alberg, (s’encarreguen de rentar la roba, del menjar…). N’Héctor deixà a Urugay la seva dona, dues filles i ara hi té una néta que encara no coneix. No descarta la possibilitat de tornar-hi. “Allà hi tenc la meva casa, ara hi viu la meva filla, i podria estar amb ells”.

Mohamed: “Has de triar entre llogar una habitació o menjar”

En Mohamed, una persona culta i amb estudis universitaris, ja fa vint anys que viu a Mallorca, deixà Marràqueix quan l’empresa d’exportació pesquera i reparació naval en la qual treballava va fer fallida i deixà prop de 3.000 treballadors al carrer. Aquí ha treballat com a taxista, recepcionista, cambrer i també en el sector de la construcció. Explica que domina 5 idiomes, però tot i així només troba feina a temporades. “Quan et trobes en aquesta situació els doblers només basten o per llogar una habitació o per menjar”. Últimament ha hagut d’alternar les seves anades al Marroc, on hi té la família, amb les estades a l’alberg .