[/pullquote]
Miquel Àngel Cabrer
Des del punt de vista tòpic de la historiografia de l’art hauríem de qualificar l’església de Crist Rei, si més no, amb l’adjectiu de “curiosa”. Fins i tot el seu re-vival (recuperació d’estils històrics) és tardà, cronològicament ja a les portes de l’obertura de l’Església a l’arquitectura contemporània. Crist Rei està en el darrer període, ja de postguerra, d’una lleugera tradició neo-romànica que havia completat ja tardanament la tradició neogòtica i que havia tengut, feia poques dècades, algunes realitzacions en les noves esglésies parroquials del Llevant (Son Carrió, Porto Cristo, Calonge).
El projecte fou de Josep d’Oleza, de qui no en sé res: es posà la primera pedra el 21 octubre del 1945 i es beneeix el 15 d’agost del 1951; el campanar es beneeix el 23 de setembre del mateix any (dades extretes de L’Abans, de Carvajal i Gomila).
Es fa un tant difícil definir l’estil imitat per aqueixa església: alguns la defineixen com a neobizantina, altres com a neo-romànica; de fet és les dues coses alhora. Els exteriors, amb el pòrtic arquivoltat és romànic, el conjunt de la façana i el campanar és d’un romànic absolutament italià: el perfil de la façana ens fa pensar amb les del romànic de Itàlia i el Sud de França (s XI- principis s XIII) -San Zeno de Verona, les catedrals de Mòdena, Pisa, Bitonto, Bari, Trani, amb San Miniato de Florència, St Trophime d’Arles-, sense campanar a la façana, i de les quals, Crist Rei, només en conserva el dibuix del perfil que consisteix en un cos central amb frontó triangular, i dues ales laterals més baixes amb el mateix angle de pendent. Sense l’exhuberància dels casos citats sí que conserva el seguit d’arquets cecs tan propis propis del romànic anomenat llombard i que ressegueix la culminació dels murs de la façana, els murs laterals i fins i tot el campanar. El campanar ens evoca poderosament models italians, concretament el del romànic de la llacuna de Venècia (Torcello i Murano), de les quals en sembla quasi una còpia. Lamentablement l’església no fou pensada com edifici exempt, donada la manca d’espai, així que el triple absis (a diferència de Son Carrió) no es desenvolupà exteriorment pel fet que queda embotit dins l’illa de cases.
Si bé l’exterior és plenament romànic, l’interior respon a una ambigüitat estilística relacionada amb els interiors del romànic italià, el qual no havia fet evolucionar la seva estructura arquitectònica d’ençà de l’època tardo-romana, o bizantina (els murs no queden dividits verticalment per marcar trasts, no hi ha pilars adosats que marquin un tempo, sinó simplement les arqueries que separen les naus, així com l’absència de voltes de pedra. Tot plegat ve donat per una manca d’autèntica evolució cap al romànic i amb una perpetuació del model tardo-romà assimilat per Bizanci (Constantinoble, Ravenna, Tesalònica).
No obstant això, el que crida més l’atenció és la cobertura pictòrica: tota l’obra al fresc fou realitzada pel capellà manacorí mossèn Llorenç Bonnín, així com els enteixinats i el Via Crucis.
És una obra interessantíssima des del punt de vista catequètic perquè recupera, amb el seu neo-bizantinisme-romànic aquella idea de realitzar una unitat temàtica, amb un sentit continuu a llarg de l’edifici. Només una altra església trobam a Mallorca amb aqueix sentit tant unitari, i amb un desplegament temàtic tan rotund: es tracta de la parroquial de Pina, aixecada cap a la dècada de 1850 i pintada tota ella per Vicenç Mates cap a la dècada següent. Mentre que potser hauríem de considerar les pintures pineres amb més enginy pictòric, la temàtica, basada en una reflexió iconogràfica sobre la lletania de la Verge, resulta més pobra quant a contingut espiritual i teològic que el càs manacorí. Crist Rei, en canvi, opta per la centralitat del sentit cristià, pel desplegament dels principals dogmes i personatges de les Sagrades Escriptures, entroncant així amb l’espiritualitat ja congriada en el protocristianisme, i alhora, llançant una corda cap al futur, fregant la nova teologia del proper Concili Vaticà II.
Cap al romànic més madur, ja a partir del s XII, a Occident (no així a Orient) a partir de la sofisticació dels recobriments murals s’anà marginant la pintura el fresc; i a causa de la necessitat eclesiàstica d’adular els promotors a través de referències particulars i capelles privades s’anà perdent la idea d’unitat teològica en la iconografia dels edificis. La iconografia perd el sentit unitari que hauria de tenir una cataquètica divulgativa, i es posen en valor les diferentes devocions. El que de fet trobam a les nostres esglésies i en les de la majoria de la cristiandat, sobretot les catòliques, és una particularització i indepèndència de les distintes parts de l’església, de capella a capella, depenent de les aleatorietats de la història, com ara devocions del promotor, aparició contínua de multiplicitat de devocions noves, sovint amb un sentit teològic obscur, poc didàctic i molt esteticista: molt sovint l’art, del gòtic, del Renaixement i especialment del Barroc, cercava més impressionar, seduir i commoure, que no instruir i formar.
