Crònica d’una òpera a Madrid: “María Moliner” d’Antoni Parera Fons

Era difícil, molt difícil.  Crear una òpera sobre una dona: lletruda, inconvenient , mare, esposa, intel·lectual. Sobretot, perquè la protagonista visqué uns temps on pensar estava prohibit, i més prohibit encara combinar les tasques domèstiques amb l’escriptura. I ella va fer tot això. Maria Moliner no fou, evidentment, una dona comú.

Com es pot escriure un libretto coherent sobre un diccionari, sobre una dona embruixada per les paraules?  I una música que acompanyi a un libretto ja d’entrada difícil?  Doncs el resultat fou magnífic, sorprenent, teixint amb ofici i solvència  un espectacle complet: María Moliner al Teatro de la Zarzuela.

Un escenari ple de cèdules amb paraules escampades per tot, unes calaixeres per a guardar-les. Dues escales mòbils al fons que permeteren pujades i baixades del cor, de la pròpia protagonista, dels diferents personatges; a la vegada que els graons es  convertien en una metàfora de les dificultats de la vida, dels somnis que perseguim i que ens semblen tan llunyans allà dalt.  Una metàfora de les baixades inevitables  a la realitat crua, la mateixa vida real que feu que Maria Moliner fos vigilada i controlada pel règim franquista; rebutjada la seva entrada a la RAE  i el seu diccionari objecte de burles.  Visites policials, un Joan Pons encarnant al “Sillón B” de la RAE (el més burleta, precisament); el tipògraf que treballa incansablement i que ja somnia cèdules, lletres, paraules, combinacions, abreviatures…davant les demandes d’una dona incansable. La  projecció d’imatges  sobre pantalles semitransparents, a vegades de manera simultània, creava una multiplicitat d’elements estètics moderna i complexa, cuidadosament estudiada.

Tots aquests elements foren lligats per la música d’Antoni Parera Fons. Una primera part de l’obra més dura, més punyent, difícil i poc  complaent, deixà pas a una segona part amb els millors moments, hermosos i plens. Els “word paintings” foren presents: les paraules (el tema de la vida i obra de Maria Moliner) eren subratllades per la música, en una interacció inevitable.  Parera Fons no pensà seccions musicals llargues, sinó motius temàtics breus que s’anaven entrellaçant, amb una especial atenció al joc tímbric de l’orquestra. Cantants situats en diferents llocs del teatre recordaren el que feia Gabrieli a Sant Marc de Venècia:  aprofitar l’espai físic com un element a tenir en compte, repartint els intèrprets a diferents indrets.

Parera Fons va jugar de manera molt intel·ligent amb les paraules que el libretto proposava (també amb els diferents significats d’elles), un recurs que no sempre el públic capta directament. Treballant sobre motius musicals breus sembrava el perill de presentar una música poc cohesionada.  Però la cura amb la qual el compositor tractà les línies vocals, el cant, feu que aquest esdevingués el lligam entre totes les seccions. I més quan es compta amb una soprano com M José Montiel, que interpretà amb una naturalitat equilibrada difícil d’assolir.

Els manacorins presents (un bon grapat) gaudiren de les cèdules i calaixeres que recordaren un altre personatge famós per les nostres contrades: el nostre Mossèn filòleg. Cèdules, paraules, vespres sense dormir, passió per la llengua encara que aquesta passió et porti, moltes vegades, a ser qüestionat.  És veritat, que alguns veïns denunciaren Maria Moliner perquè teclejava incansablement durant les nits? Com va poder sobreviure dins l’ambient d’extrema repressió intel·lectual dels anys cinquanta, seixanta i setanta? Com una Acadèmia creada per donar llustre i netejar la llengua fou capaç de donar l’esquena al seu treball?

Escoltant l’òpera, unió entre música i paraules, un s’adona de la dificultat de viure així.  Fins i tot, veiem que ha estat difícil crear una obra escènica coherent.  Parlar de la creació d’un diccionari únic, de la tasca intel·lectual d’una dona durant el franquisme, de la passió per la llengua és el que pretenia l’òpera.  I donam fe de que ho aconseguí de manera brillant.

María Moliner. Òpera documental en dos actes i deu escenes.
Libretto de Lucía Vilanova.
Música d’Antoni Parera Fons.
Direcció musical: Víctor Pablo Pérez.
Direcció d’escena: Paco Azorín.
Del 13 al 21 d’abril del 2016 al Teatro de la Zarzuela, Madrid.

Fotografia: Wael Eltanhiky