[/pullquote]
Quina valoració fas dels deu anys de Dones de Llevant?
La valoració que feim és molt positiva, hi ha hagut molta il·lusió, molt d’esforç… Hi ha hagut èxits, i també fracassos, perquè no surt tot així com vols, però jo destac sobretot això: la il·lusió i el compromís.
I què ha fet Dones de Llevant en tots aquests anys?
Precisament ara, que hem fet deu anys, hem mirat de fer balanç, i hem mirat tot el que havíem fet… Pareix que deu anys no són res, però passen moltes coses en deu anys. Quan començàrem no hi havia cap associació feminista a Manacor, i jo venia d’un lloc on havia estat molt potent el feminisme.
D’on venies?
Jo havia estat a Vallecas, quaranta anys. Allà és un barri molt participatiu i molt compromès. Quan jo vaig arribar allà, a Vallecas, encara era el temps del franquisme, i la primera lluita amb la qual em vaig implicar va ser en la lluita per la democràcia, amb la gent d’allà. De fet, això són dues coses per les quals he lluitat sempre: la democràcia i la igualtat, perquè pens que sense aquestes coses no hi pot haver justícia. Ja que hi som et contaré què vaig viure allà, perquè és on em vaig començar a implicar en l’activisme. En aquells moments les associacions de veïnats a Vallecas eren molt potents, i el moviment cívic molt fort… Però malauradament allà també vaig descobrir el patriarcat, i el masclisme. A Vallecas, els anys seixanta, va arribar molta gent d’Andalusia, Extremadura, etc. Hi havia uns terrenys, que es venien a un preu molt barat, eren parcel·les petites que podien pagar a poc a poc. I si feien una habitacioneta i li posaven sostre, la policia ja no les podia tomar. Eren casetones molt petites i senzilles, no tenien fonaments… I era una gent molt compromesa, i participativa… Allà vaig descobrir el món de la dona, vaig veure avortaments clandestins, maltractaments… I a partir d’aquí vaig descobrir el feminisme… Jo era com una esponja. I a partir de llavors vaig començar a fer feina per la igualtat, allà lluitarem molt pel divorci, per l’avortament, etc.
Però em contaves que llavors tornares cap aquí…
Exacte! I quan vaig arribar aquí no hi havia res. I com diu una frase de Simon de Beauvior: El feminisme es viu individualment, però es lluita col·lectivament. Per això jo cercava per tot, deia què puc fer? On són les dones? Vaig anar a Palma, vaig fer cursos, vaig conèixer gent de la Universitat, i sobretot observava i mirava… I així és com vaig saber que hi havia un grup de dones que anaven a punt mallorquí. M’hi vaig apuntar, i m’hi vaig sentir molt bé i un dia el vaig proposar a aquelles dones: podríem fer un taller de lectura. I elles em digueren: I no ho hem fet mai! I jo vaig dir: I jo mai no havia fet punt mallorquí!
I el vàreu arribar a fer?
Sí. Vaig saber que havien obert la Sala Sacma i un dia em vaig plantar allà, vaig parlar amb na Francisca Rufiandis, li vaig plantejar i començàrem així, el col·lectiu de Dones de Llevant, a través d’aquest taller de lectura. Començàrem fent lectures d’autores feministes. Crec que a partir d’aquelles lectures moltes dones agafaren autonomia, autoestima, empoderament…
Però no vos vàreu conformar amb això; com va seguir la cosa?
Llavors començàrem a fer-hi exposicions, conferències, cinema, amb 39 escalons… I llavors començàrem amb els actes del 8 de Març.
Heu homenatjat al llarg d’aquests anys moltes dones, o molts de col·lectius de dones, no és així?
Sí, primer de tot ens demanàrem: Quines són les dones més importants de Manacor? Les perleres! Hi havia la plaça de les Perleres, una plaça que ha estat molt emblemàtica i important per nosaltres, allà hi tenim l’escultura, que ens va fer Llorenç Ginard i ens va subvencionar la Caixa. És gairebé un lloc màgic per a nosaltres. Allà reivindicam les dones que ens han deixat, però també les actuals. Cada any hem fet homenatge a un grup de dones: les perleres, les músiques… I pensa que la celebració del 8 de març és tot un mes, no només un dia, i per això, a més de reivindicar, també procuram formar-nos, i descobrir les dones que homenatjam. Així per exemple l’any que dedicàrem a les escriptores, férem una taula rodona molt potent. Vengueren na Carme Riera, na Maria Antònia Oliver… També férem un CD. Llavors quan vàrem homenatjar les educadores férem enquestes, una anàlisi de la presència de les dones a l’educació, taules rodones, xerrades… I així cada any. També hem homenatjat les emprenedores, les treballadores dels hotels, les Quelis, les esportistes, les sanitàries… D’aquell any, el de les sanitàries m’agradaria molt destacar la presència que vàrem tenir de la filla de Federica Montseny, que havia estat ministra de sanitat el temps de la república, la primera dona ministra d’Espanya, i d’Europa. Ella es va haver d’exiliar. Convidàrem la seva filla, ens va costar vuit mesos localitzar-la, però va venir, tenia 83 anys. Et destac aquest moment perquè va ser molt emotiu i important.
Creus que així hem fet un repàs complet d’aquests deu anys?
Encara faltarien coses. També hem deixat petjada en el teatre, perquè hi hem fet actes on ha participat molta gent del poble, a través de la festa. Tenim molta col·laboració de molta gent, Francisca, Suau, Maria Magdalena Gelabert, Antònia Truca, Bàrbara Duran… sempre estan a punt. També hi hem fet presentacions de llibres, cinema… Una altra petjada forta i emotiva és Son Coletes, hem reivindicat moltes dones republicanes, juntament amb Toni Tugores i el Comitè hem començat a visibilitzar les dones… També hauria d’anomenar moltes dones que sempre estan a punt… Maria Magdalena Gelabert, Antònia Truca, Bàrbara Duran, Francisca Suau, i moltes més. Llavors un altre moment molt important és quan hem vist que ha sorgit l’Assemblea Antipatriarcal, amb dones joves… Crec que el futur és de la gent jove.
Segur que mai acabaríem el repàs, però podríem passar ara a l’actualitat, i parlar una mica de vosaltres com a col·lectiu… Conta’ns qualque cosa, qui sou? Hi ha homes? Quina mitjana d’edat hi ha a Dones de Llevant?
Idò mira, l’associació només és de dones. Les activitats que feim estan totes obertes tant a dones com a homes. Però la junta, o el cercle, som dones. El nucli devem ser devers catorze. Jo som la més vella, n’hi ha de quaranta anys, de cinquanta… I llavors tenim molta de gent col·laboradora. I miram de col·laborar també amb altres associacions. Crec que és molt important això.
Quins projectes de futur teniu?
Seguir lluitant contra el patriarcat, per la igualtat, tenim moltes coses per fer! El projecte que tenim ara en marxa és entorn dels carrers; volem fer una carpeta, perquè puguin consultar a les escoles, i que els nins descobreixin quants de carrers hi ha dedicats a dones, qui són aquestes dones, on són aquests carrers… I també seguir-nos formant, això sempre.
Com us sentiu tractades per l’Administració? Creis que en podem confiar? En podem parlar tant a nivell a local com autonòmic o estatal…
A l’Ajuntament, per exemple, depèn molt de les persones. Tot i que jo sempre som molt crítica. En l’àmbit autonòmic, els quatre anys de retallades, llevaren la Conselleria d’Igualtat, se’n dugueren l’advocada, que venia un dia a la setmana, la psicòloga… I aquí com que no hi havia ningú, moltes dones que patien violència de gènere em cridaven. Vaig tenir la sort que na Xisca Mas, na Maria Duran, així com també una al·lota de la policia nacional, n’Alícia, m’ajudaren molt. Ara al Consell hi ha na Nina Parrón, i ella és feminista i activista, i això està molt bé, perquè no basta que hi hagi dones. Les insitutcions sempre són les institucions, però quan hi ha dones feministes les transformen, maldament hagin de lluitar contra les mateixes institucions. En el govern estatal, no sé com anirà, però bé, pitjor que abans no ho pot ser. Sé que hi ha dones feministes, altres no ho sé.
N’Antònia Matamalas té corda per estona?
Jo sí, sempre pos molta d’ànima i il·lusió fent el que faig. Jo em sent fenomenal, no em sent els anys que tenc, perquè estic bé, perquè tenc la mateixa il·lusió, les mateixes ganes d’aprendre… Tenir el contacte amb les dones joves també em dona molta de força, així que seguiré fins que aguanti. Visc molt el present, sempre ho pos tot allà on som, l’anima, la força, som allà on som.
