skip to Main Content

De dracs amb mascareta i altres herbes

Aquest abril serà una mica estrany. El dia que es publica aquest número de la revista, segurament em passaria un matí sencer fent activitats al voltant de dracs, llibres i roses a l’IES on faig feina: intercanvis, contacontes, dibuixos i murals. L’horabaixa aniria cap al claustre de sant Vicenç per voltar i trastejar les paradetes de totes les llibreries del poble (còmics, llibres de cuina, llibres il·lustrats que m’enamorarien, entre molts d’altres), repassaria tot el marxandatge de l’Associació d’Amics del Museu, remenaria i revisaria la paradeta d’intercanvi de Xítxeros amb Empenta i aquí segur que carregaria. Per acabar, compraria una rosa, encara que cada any em diguin que no feia falta, però sempre em fa il·lusió. Llavors, faria un cafè a algun lloc del centre i començaria a fullejar el llibre que després no tornaria a tocar fins a l’estiu, “per falta de temps”.
Potser la fira del llibre a Manacor no és gran, no és com la de Palma que visitava quan estudiava a la universitat. Un dia que voltava un horabaixa sencer i era molt difícil firar qualque cosa. Trobava que aquest dia era quan Manacor era molt “poble” i et trobaves amb cares conegudes de la tribu i parlàveu de la novetat de qualque autor veïnat del lloc (sobretot si era bona o dolenta) o de qualque best-seller superflu. Que enguany no hi hagi Sant Jordi ha provocat dos pensaments molt forts en mi.
Sant Jordi era, per a mi, una data del nostra calendari molt assenyalada que enguany haurem de viure a ca nostra. Podrem llegir, compartir versos, fragments de textos i roses virtuals. Però els llibreters s’hauran de convertir en bons cavallers per fer front a aquest drac que és Amazon. Per tant, com si recordéssim les primeres classes de Sa Graduada: els llibres es compren a les llibreries.
Era un dia, també, en què la llengua passava a tenir una part del protagonisme. Una llengua que ens defineix com a poble. I amb aquesta pandèmia, l’han convertida amb una arma militar i provocadora. El llenguatge bèl·lic el podem sentir en el nostre dia a dia amb exemples com “els teus padrins anaren a la guerra, tu la pots fer des de ca teva”, “aquest bitxo el matarem entre tots” o “no hay fines de semana en la guerra”.
Aquest ús del llenguatge m’ha recordat molt quan mon pare va estar malalt de càncer. Quan va morir, molta gent ens repetia la cantarella que havia estat molt valent, que havia lluitat, que havia bregat amb un enemic molt difícil de vèncer… Record com no suportava aquestes paraules perquè no veia a mon pare com un soldat amb armes lluitant. No neg que fos valent, però mon pare s’aferrava als seus paisatges, als seus amics, a nosaltres… Mon pare s’aferrava a la vida. I crec que és el que hauríem de fer, enganxar-nos a la vida (familiar, de carrer i social) i no lluitar per viure.
I això m’ha passat amb el famós “Resistiré” (mon pare era més de “Quinze años tiene mi amor” que cantava a finals d’estiu quan collíem ametles). Si analitzam el verb, veim que es tracta d’una primera persona del singular. Ja hi tornam, un sol individu que aguanta un sotrac, s’enfronta sol a la vida. La persona no aguanta fora societat, fora lloc on conviure i participar d’un conjunt. Per això, vull canviar el meu “Resistiré” per “Ho surarem”, més representatiu de la nostra col·lectivitat, en primera persona del plural i molt més del nostre tarannà.

Joan Estelrich

Back To Top
×Close search
Search