Skip to content

De quan les dones participaren per primera vegada a una processó religiosa

El Calaix del temps. Albert Carvajal

El 6 d’octubre de 1918, a les portes d’una pandèmia de grip que tendria repercussió mundial, els carrers de Manacor eren de festa. A l’abric de l’antic convent de sant Vicenç Ferrer, els frares celebraven la diada de la Mare de Déu del Roser. Aquella era una festivitat molt antiga, introduïda al segle XVI, i que pogué sobreviure tant el procés desamortitzador com la posterior fuita dels dominics després de quasi tres-cents anys de presència ininterrompuda a la vila. De caràcter eminentment religiós, un dels actes principals consistia en una processó que recorria els carrers i que retornava al temple per adorar la Mare de Déu. Entre l’acompanyament, hi figuraven nins caracteritzats de blanc portant una bandereta on hi havia brodats els misteris de goig; altres d’angelets vestits de vermell representant els misteris de dolor; cinc més de blau, que eren els de glòria; una nineta vestida de la marededéu i un nin portant un bon jesús amb un rosari a la mà. Seguien homes amb ciris encesos, generalment familiars dels infants que hi participaven i altres persones complint una promesa. Tancaven la comitiva grups de penons i cantadors entonant el rosari. Presidien la processó la comunitat de frares, el tabernacle de la Mare de Déu i les principals autoritats locals.
Els frares es preocuparen de reorganitzar la festa de manera pomposa d’ençà de la restauració de l’orde el 1908 i recuperaren la clàssica processó de carrer que ja només recordaven els més majors. Així, el dissabte s’iniciava amb grans repicades i solemnes completes a la capella del Roser, bellament endiumenjada. El diumenge hi havia comunió, benedicció de roses (que es guardaven per necessari) i ofici amb sermó. Al capvespre, l’acte més esperat per tothom tornà a ser la desfilada, en la qual participaven bandes de tambors i cornetes, nins portant ciris encesos i al·lots disfressats dels principals sants dominicans.
En l’edició que comentam de 1918, el poble sencer (la premsa parla de prop de tres mil persones) hi prengué part. Els carrers eren adornats amb arcs de murta (un clàssic de les festivitats manacorines) i banderes religioses i espanyoles. Amenitzaven la desfilada les bandes de música de mestre Lluís Rosselló i dels exploradors; àngels i reines representants per nins de primera comunió; cavallers del Rosari; estendards; la comunitat de frares i les autoritats. “Pero lo que dio la nota culminante fue el paso de más de trescientas asociadas del Rosario Perpetuo, entre ellas lo más selecto de la sociedad manacorense, que, vela en mano, con suma compostura y orden, formaban parte de la brillantísima manifestación de fe, cosa aquí enteramente nueva, pues en esta forma no hay memoria de que hubiesen tomado nunca parte las mujeres en las procesiones”. I és que s’acabava de viure un fet històric, com era la primera vegada que les dones apareixien processionalment en públic. La discriminació havia estat present durant els quasi quatre-cents anys d’aquella solemnitat. Com a la resta del calendari festiu.
Pel que hem pogut aclarir, les senyores que es posaren al capdavant de la petició, totes elles membres de la classe benestant manacorina, pressionaren des d’un any abans tant les autoritats municipals (encapçalades pel batle Francesc Gomila Vadell) com al prior fra Llorenç Caldentey Santandreu per fer realitat una vella aspiració: participar en la processó. En un temps on el paper de la dona a la vida pública era nul, s’aconseguí una fita cabdal que, malauradament, no tengué continuïtat en altres àmbits d’aquella societat de començament del segle XX, amarada de conservadorisme.

Back To Top
Search