“Dèiem el que molta de gent no s’atrevia ni a pensar”

Guillem Roman (Manacor, 1966) va ser el primer regidor del PSM a l’Ajuntament amb només 19 anys. Era l’any 1983. Avui aquella gesta és impensable. Amb ell, vertader outsider de l’independentisme manacorí, parlam d’ahir, d’avui i de demà

Com expliques que sortís un PSM liderat per un jove de 19 anys aquell llunyà 1983?
Era una societat molt oberta als canvis. Hi havia un nucli, la CDI, realment d’esquerres, creat entorn de l’activitat de les perles, amb gent que havia estudiat a Barcelona… La CDI era un partit aconseguidor, que feia real politik, i el PSM sorgia com una cosa nova que fascinava per la seva energia, i per una passió poc ordenada, però que certa gent va intuir co a puntes del que podria ser un futur a mig termini, amb conceptes que la societat havia d’assimilar a poc a poc. El medi ambient, el reforçament de les institucions, la dignificació del nostre bagatge cultural… i un atreviment que els altres partits no podien assumir.

Això va passar el 1993. El mateix espai que ocupàveu vosaltres en aquells moments l’ocuparia avui alguna cosa semblant a una CUP, que no acabar de gosar llançar-se a l’arena politicoinstitucional, i això que els seus capdavanters ronden la trentena, no com vosaltres, que no arribàveu als vint. Per què no gosen ells i sí que gosàreu vosaltres?
La societat manacorina era molt més homogènia aleshores. Era més fàcil arribar a gairebé la totalitat de la població, i hi havia molt poques interferències mediàtiques. Llevat del monopoli tan llunyà de la televisió, la interferència no hi era. Aquells individus que tenen ganes de desfer-se del pes del que és la vida així com ha estat construïda, s’emmirallaven en un únic interlocutor, que podia ser un partit que votaren 650 persones d’un municipi de 25.000 habitants. En canvi, les iniciatives de gent jove (Ateneu, cupaires, CDR…) no tenen tanta possibilitat d’impactar en una societat que no és patrimoni de ningú i que té una polarització que fa més difícil permear grups i individus que ja tenen conformat un esquema polític mental amb uns límits que no traspassaran. D’alguna manera podem dir que aquests joves estan més sectaritzats, que han perdut la vocació generalista que sí que teníem nosaltres. Nosaltres crèiem que volíem salvar la societat i ens sentíem legitimats per fer-ho. També és ver que la ingenuïtat de l’electorat va jugar a favor nostre. La gent estava admirada per la gosadia d’aquell grup de joves que gosava dir el que molta de gent no s’atrevia ni a pensar.

Però aquell PSM és avui un MÉS que fa real politik, com deies tu, i que s’acosta més a la CDI que no al PSM que tu liderares. Aspiràveu a això que hi ha avui?
Jo personalment una vegada que vaig entrar a l’Ajuntament, vaig veure que el PSM era un partit de vocació minoritària. Per exemple, no entenia com podíem des de la intel·lectualitat, o la superiotat acadèmica, imposar un català estàndard a una població que no ho assumia, o suposava un gran esforç acadèmic. Ho aconseguíem a base de pedagogia, els manacorins entraven a l’Escola de Mallorquí per aprendre mallorquí i sortien com a experts en català. Durant molts d’anys vaig pensar que el PSM era un partit de poca ambició, més de protesta que no de gestionar.

I arriba el 2015.
Amb uns resultats immillorables. Però ara a mitjan 2018 constatam fins a on pot arribar un partit amb molta de gent vàlida. Els resultats per a mi són escassos, i no per falta de voluntat política, sinó que la sofisticació de l’aparell de l’administració pública és tan alt que del dit al fet hi ha moltes trenques. Estam segrestats per la maquinària administrativa.

Potser el secret és la manca d’un relat?
És la constatació que és summament difícil implementar idees que impliquen canvis socials de calat. I mira que es va fer un gran esforç per incorporar sang nova dins el que era el nucli, perquè vàrem ser pioners fent primàries. Però els resultats continuen sent magres. Els canvis no han estat del tot efectistes. Per exemple el tema de la dependència sí que és efectista, dins aquesta Mallorca envellida i amb gent despenjada econòmicament… Però els canvis a medi ambient o agricultura han quedat molt enfonsats dins els canvis legislatius i els resultats pragmàtics no són fàcilment constatables. Per competir amb els mitjans de comunicació que monopolitzen l’atenció dels nostres conciutadans, has de ser profundament carismàtic, i has de tenir un grup molt preparat.

Vols dir que falta carisma i preparació.
De carisma no en tenim. De preparació sí, però és que en fa falta molta. Tenim un discurs molt adreçat a unes classes socials acomodades que es molesten per qüestions merament estètiques. La llengua i el medi ambient són estètica. I si et poses a fer política real… abandones part del teu electorat. Si el Consell de Mallorca encapçala un projecte d’autopista entre Llucmajor i Campos t’exposes a perdre un vint per cent del teu electorat potencial. Cal, també, una política imaginativa, que no hi és. Però tampoc hi ha una vocació de connectar amb el comú de la gent, que a Mallorca en aquest moments és un castellanoparlant, obrer, que viu a habitatges petits i que té una necessitat d’arribar a final de mes, molt més elevada que tot aquest altre sector de la població amb unes oposicions, amb rendes derivades de propietats familiars i que viuen a zones de baixa densitat.

Potser sí que Miquel Ensenyat té el carisma i la valentia que li faltaren a Biel Barceló per assumir la presidència del Govern…
Hi ha fet aproximacions. És un polític a l’alçada de la societat d’avui en dia, ben connectat a les xarxes socials. I tanmateix a una enquesta recent a Ultima Hora sortia o bé com el pitjor valorat o bé com el menys conegut. Les nostres percepcions sovint pequen de limitades… En Miquel (Ensenyat), té carisma, té astúcia, té capacitat d’arribar a acords amb els adversaris… Però no hi ha prou cera per mantenir el ble. Conec molta gent vàlida que fa els olis.

Parlem de Manacor. Sovint es percep un cert xovinisme. Allò del “no estamos tan mal” de Laporta.
El jacobinisme local pot ser un pistó per dur a terme iniciatives, si no és excloent, pot ser part d’un èxit social que incorpori nous arribats o gent que ja hi havia però havia viscut al marge. El cas català n’és un bon exemple. A Manacor tot això no va més enllà del reforç de les tradicions. El manacorí com a ciutadà que forma part d’un cos homogeni és difícilment identificable. L’espai es pot compartir però no sentir igual. Per exemple, passejant per na Camel·la, en Toni Riera viu l’espai de manera molt més intensa que molta de gent que hi transita per l’espai. Avui el que uneix els manacorins és admirar les gestes de Rafel Nadal, Sant Antoni, el gaudi pel litoral, i poca cosa més. Ens hem despullat d’elements comuns. El manacorí que es pugui sentir superior a altres pobles peca de ridícul perquè no deixa de ser minoritari i no deixa de ser anecdòtic.

Acabam. Qui traurà més profit, o més càstig, del que va passar fa tres anys? Miquel Oliver o Catalina Riera?
Jo som un pactista nat. I ho dic jo, que ara per ara a Manacor som més estètic que res, jo no aport valor afegit, aport color, des de la meva opinió: jo hauria pactat. Tenc poques manies per pactar amb partits responsables de polítiques negligents o iniciatives que han anat en contra del que jo pens.

Per tant, creus que MÉS serà castigat.
Estan en època reproductiva, estan per altres coses. Tenim més vocació de quicos que no de partit de govern. Jo crec que el pacte actual es reeditarà i MÉS s’haurà d’esforçar molt per perdre només un vint per cent de l’electorat, però això serà una gran lliçó i si el 2023 encara queda flama, hi haurà una eclosió de candidatures musulmanes que serà una palanca per canviar la societat manacorina. Els grups immigrats si són prou majoritaris tendran vocació per entrar a l’ajuntament…