Skip to content

Demana’n una altra!

Gaudir de la vida mentre es pot, és una de les grans virtuts que molts no sabem aplicar. Estam massa ocupats amb les dietes, les normes, les regles, tots els protocols. I hem de viure d’acord a elles, està clar… però quan arribi el dia, ens hem d’oblidar de ser tan correctes. Tot pensant, l’estiu s’acaba, “l’època on tants gaudeixen i s’obliden precisament de tot”, i jo m’assec un altre pic a l’escriptori per escriure “l’article”. Aquesta vegada no estic sola, m’acompanya un cant de cigala que em fa pensar en la sesta, i una amiga, que ha vengut a dinar, i ara llegeix estirada –i també probablement morta de calor– sobre el meu llit.
Llavors, em pos a escriure i me’n record de la meva padrina. Ella sempre és una inspiració, i encara que Manacor no ho sàpiga, tota una icona de superació personal. Na Maria Riutort, o na Maria Betzera, com la coneixen a Petra.
Després de 90 anys de vida i no pocs entrebancs, aprofita per gaudir ara de totes les alegries que li queden: els seus fills, nets, i un capritx particular com és la granissada d’ametlla de S’Agrícola. Sempre diu que és allò que li dona vida, i li és ben igual si du sucre o no, o si en pren més del que toca . Això sí, diu que si no fos perquè li fa vergonya, en acabar-se la primera en demanaria una altra. Es veu que de vergonya encara li queda una mica.
Em pos a pensar que la vergonya… és com aquell veïnat que no es digna a tocar a la porta, i que sempre entra en el moment menys oportú, però tu li deixes passar, perquè no tens ni autoestima com per dir-li que això és ca teva, i que faci el favor de sortir.
Llavors, em gir cap a la meva amiga, i li dic: –Escolta, tu no tendries cap idea relacionada amb allò que t’he contat abans de la meva padrina i les granissades? –. Ella em mira, i resta en silenci per uns instants. Jo em torn a girar intentant pensar alguna cosa, i no esper realment cap resposta a una pregunta tan estranya. Però ella em sorprèn. –Mira –em diu.–Hi va haver una metàfora que vaig sentir un pic, bé me la va contar en Xisco Nicolau… Que em va impactar de per vida. Ell un dia em va agafar i em va dir: saps qui són els que no tenen por a ser pesats? Saps qui són els que no tenen vergonya? Els cans! Perquè com que viuen el present, demanen, demanen, i tornen a demanar! I els és tot igual! I fins que no tenen allò que volen, no s’aturen! D’alguna manera, quan en Xisco em va dir això, vaig pensar que els cans són un exemple a seguir, uns ídols atemporals!
–Clar! – vaig dir, quina idea més brillant… I mira que curiós que si no t’ho hagués demanat, mai ho hauria sabut!
Si jo no som vergonyosa, la meva padrina ho és menys, perquè si no fos perquè té por que li diguin golafre, tota la resta ja li és bastant igual. I si la meva padrina ho és poc, imagina’t un ca, que no té res a perdre!
Tres dies després, em vaig aixecar de la cadira del bar, recordant el brillant que havia sigut demanar-li a la meva amiga una aportació per l’article, perquè si no fos per això, mai hauria sentit tal idea. Llavors vaig decidir deixar la meitat del tassó de granissada ple, i posant-lo davant d’ella, vaig dir: a la teva salut padrina!
Back To Top
Search