Marina Velasco Puigròs
La intensitat festivo-cultural que existeix en el nostre territori i la condició d’externa que em caracteritza actualment, m’han fet reflexionar envers la democràcia cultural i participació ciutadana que sembla que batega dins determinats moments i col·lectius; i que s’intensifica especialment en les festes considerades més arrelades i úniques per a diferents segments de la població insular.
Si partim de la concepció que en un estat democràtic la cultura s’entén com el motor que contribueix a la consciència, al teixit ciutadà i a la comunitat, i que perquè això sigui així les persones han de ser participatives i no simples espectadores, la realitat és que existeixen algunes resistències que, personalment, em semblen si més no hipòcrites i inclús preocupants. A continuació enumeraré algunes frases que he sentit últimament i aportaré breus reflexions:
1. Les persones que no són d’aquí no podran mai gaudir la festa i sentir-la com nosaltres. Això implica discriminació pel simple fet de no haver nascut a un lloc determinat i també –quin estrès– que si has nascut allà estat obligat a gaudir-la com se suposa que et pertoca. Es pot ser més excloent i simple? Cada persona té dret a participar –o no– lliurement de la vida cultural i a gaudir de les festes populars sense que la seva procedència interfereixi el més mínim. A més, qui és que té el mesurador per saber com les vivim i les sentim? Haver nascut a un lloc no implica res. Som lliures d’implicar-nos en la cultura fins al grau que vulguem; o malauradament encara en alguns casos que puguem.
2. La gent externa espenya la festa i hauríem de limitar la participació per a la gent d’aquí. Segur que això és així? No entraré en exemples concrets, però ben segur que tothom coneix algú que en un determinat moment ha embrutat una festa i era del nostre redol. Inclús també segur que coneixem gent de fora poble o nouvinguda que suma i molt. Altra vegada, em sembla un pensament molt discriminatori i completament innecessari. Si algú no coneix una festa o tradició, però vol començar a gaudir-ne, no és millor fer pedagogia i integració que excloure? Un argument que podria en aquesta línia és el tema de la massificació, però avui no hi entraré.
3. La nostra festa és la millor, la més ancestral i la vertadera. Quin ego, escolta! Estimar la cultura que se sent pròpia és genial, però es converteix en una qüestió delicada quan el sentiment d’arrogància i manca de respecte per la diversitat cultural va creixent. Realment és necessari competir amb els pobles veïns per demostrar aquests factors? Personalment, crec que no té sentit (un toc d’humor: pot sigui perquè som de poble petit i mai he tengut ni l’oportunitat de competir). El que vertaderament importa és gaudir de la cultura d’una forma democràtica i participativa, independentment dels anys que fa que es manifesti. I si no, penseu en les meravelloses neofestes! Per si en voleu saber més, us recoman el llibre del meu gran amic Marcel Pich, Les neofestes a Mallorca. Gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes (2019).
Reflexionem-hi. Qui no ha anat a un poble veïnat per gaudir d’una tradició i li ha encantat poder-hi participar lliurement i sense sentir-se jutjat? Doncs quan nosaltres siguem amfitrions deixem la hipocresia a un costat i acollim de bon grat a la gent externa o nouvinguda que té ganes de participar activament i de forma respectuosa. La cultura s’enriqueix amb la comunitat, amb la democràcia cultural i amb la participació ciutadana. Aprofitem aquestes sinergies.
