Despullar un carrer, despullar-se…

Hom tendeix a pensar sempre que l’artista autèntic, el vertader, el transparent, aquell artista incorruptible i insubornable, el que és sincer, es despulla sempre que es posa davant el públic, sempre que li proposa qualque cosa, qualque juguesca escènica o artística en general. No parlam ara del despullament provocador, del que es lleva la roba, sinó d’aquell que ens mostra les curolles, els maldecaps i els traumes, però també les alegries, les eufòries i les reflexions de l’artista, de la persona que hi ha darrere l’artista, en definitiva. Toni Gomila es va despullar quan va fer Acorar. També quan va fer Infinir. Potser també (ho dic perquè aquesta no l’he vista) en fer Rostoll cremat.

Ara, però, sembla que ha fet una passa més en aquest despullament sincer. Amb Aquell carrer, acompanyat d’una solvent i creixent Catalina Florit, ens proposa un acostament al carrer de Sant Rafel, el carrer que el va veure néixer. I si es despulla Toni Gomila, es despulla també el muntatge. De fet, Gomila i Florit fan un passeig per la sèrie d’entrevistes que hagueren de fer per documentar-se a l’hora d’explicar-nos com era aquell carrer, ara ja mític per Gomila (“la pàtria és la infantesa”) on na Remedios Vella, la immigrant semianalfabeta nouvinguda, desconeguda i alhora tan veïnada, tan bona veïnada, que sa mare li va confiar el deure vital de posar-li les injeccions per protegir l’embaràs del mateix Toni Gomila… Sí, aquella mitologia que es mescla amb la sorpresa que, en aquell mateix carrer, amb l’arribada dels militars a Manacor (més de 2.000) s’hi instaurà un autèntic boulevard de la prostitució.

Aquí el muntatge perd el to lleuger que l’havia agombolat fins ara i s’endinsa en una transcendència i un homenatge a aquelles dones que venien el seu cos qui sap per quina perversa i sobrevinguda necessitat. “Un que té ous, ven ous, un que té terres ven terres. Les dones, en canvi, només ens tenim a nosaltres mateixes…”. Desenes de dones, víctimes del sistema, víctimes del patriarcat, són nomenades en forma d’homenatge com som nomenades tantes víctimes en llistes solemnes que miren de treure-les de l’anonimat.

I de la transcendència a la màgia. De les diferents imitacions resoltes amb solidesa per ambdós actors del muntatge, excel·leix d’una manera grandiosa la de Pífol, executada magistralment per Toni Gomila. Capaç de ficar dins el propi cos el tremolor de les mans i de la veu del centenari més popular de Manacor. Potser ningú com ell podia verbalitzar d’una manera més diàfana el misteri manacorí general que va enrevoltar sempre la relació dels homes de la vila amb ca na Lola. La madame de qui tothom parlava, que tothom sabia qui era, però que, en ser interrogats, responien amb un “no, jo no hi vaig anar mai, però tenia un cunyat que sí” o “sí, nosaltres hi anàvem, però només per anar al tasser, no vàrem voler fer res mai”, com deia el mateix Tòfol Pastor. De la transcendència, a la màgia per transitar altra vegada cap a l’anecdotari lleuger.

A la fi, el despullament de Gomila és també el despullament dels dubtes sobre la tesi del muntatge. Què és “Aquell carrer”, un enfilall de records? Res més que una memòria mitificada? O en canvi un cant elevat a un temps i un espai que ja no tornaran? Resta, a la fi, més enllà de tot això que el mateix Gomila es demana en debat obert amb Florit, el dubte de la capacitat d’”Aquell carrer” per mostrar-se sòlid en terrenys no estrictament manacorins, no estrictament mallorquins, també tal vegada. La transcendència, la màgia ben aconseguida del darrer muntatge de Toni Gomila, ben acompanyada per una escenografia tan conceptual com versemblant, sembla garantir, a la fi, l’arribada del missatge a la gent que no és de la barriada de la Torre, del carrer de Sant Rafel….