Devoció o tradició? Religió o folklore?

Com és sortir vestit de campinorat? Què se sent? Hi ha una vinculació religiosa? O els qui hi surten ho fan per fer poble? En parlam amb participants actius a les processons de Setmana Santa.

“Les processons són pur folklore”

Fa una quinzena d’anys que Sebastià Riera és portador del Crist Agonitzant de la Confraria del Jordi des Racó. “N’és autor Miquel Cristet, i d’ençà que surt aquest pas jo hi he participat’. Per Riera, les processons “no tenen res de religiós, són pur folklore i costum, són una expressió popular”, tot i que reconeix que “a les funcions religioses per ventura sí que hi ha gent que va a l’església amb aquest sentiment religiós, però les processons són tota una altra cosa”.
Per Riera els darrers anys el trull de les processons “ha mancabat. Això va tenir una pujada molt grossa coincidint amb el moment que varen treure aquest pas nou. Però ara jo li veig un final pobre. No té gaire salut, i de fet, hi ha prou feina per trobar gent que vulgui ser portadora del Crist Agonitzant”.

“Si els capellans no ens ho aturen, la cosa pareix que ha d’anar bé”

“Nosaltres som dels primers que ens hi vàrem apuntar”, diu orgullosa Mita Bonnín. Es refereix a la Confraria de Crist Rei. Ells hi començaren a sortir ara fa 35 anys, el 1987. “Ens hi apuntàrem perquè era la confraria del barri i a la família ens vàrem fer dos vestits. Un dia sortíem el meu home i jo i l’altre sortien els meus sogres”. De fet, tota la seva família ha estat molt participativa: “El meu home ha duit el fanal i l’Estendard. El meu fill va sortir amb quatre anys amb caraputxa i vestit. I la meva filla ha sortit damunt el pas”. Per Bonnín, “hi ha qui hi va per la festa i qui hi va per les creences” i acaba dient que fins ara “la festa anava molt bé. Si els capellans no ens ho aturen, la cosa pareix que ha d’anar bé”.

“Primer no hi havia ningú que no anàs a veure la processó”

“La primera vegada que vaig sortir era fadrina i em vaig casar el 1986, així que treu comptes. Qui parla és Petra Riera, que desfila cada any amb la confraria del Sant Crist. A més, recorda que “d’ençà que fan la processó del Silenci també hi sortim amb la coral d’Ars Antiqua, des de fa nou o deu anys. Per Riera, la participació a les processons “és una mescla de tradició i devoció. El meu home, que no és gaire devot, també hi sortia, o la meva filla, que ja és més jove…”.
Petra Riera recorda també que “els primers anys que sortíem no hi havia un bocinet de vorera que no hi hagués ple. No hi havia ningú que no anàs a veure la processó. Abans, per exemple, era impensable passar per davant un restaurant i que la gent no sortís a veure la processó. Ara sopen tan tranquils”.