Skip to content

“Dijous passat va acabar el segle XX a Mallorca”

Repassam amb Toni Gomila la dimensió cívica i personal de Cristòfol Pastor

Per què donam aquesta dimensió a la figura de Cristòfol Pastor, Pífol?
Perquè la té, perquè és un fora de sèrie. Dijous va acabar el segle XX a Manacor. Pífol, més enllà d’ell com a persona, és aquesta memòria superdotada, aquesta capacitat de radiografiar qualsevol moment de Manacor, amb una lucidesa extraordinària. Pareix que ell, cada moment de la vida, l’havia viscut per ser testimoni d’allò, i aquí hi arriba sense cap ànsia de protagonisme, però ell hi és. Les coses succeeixen davant ell i ell les fixa. En qualsevol passatge de la seva vida, qualsevol dels altres hi basaria la vida: haver estat la mascota del Balears, o haver estat amic de Guillem d’Efak. Per a ell només són un capítol més de la seva vida.

Una vida llarguíssima.
Fins i tot en això va aconseguir el seu objectiu. Sempre fa ràbia que se’n vagi qualcú que estima tanta de gent, en canvi ell va aconseguir que tothom estigués conformat, en la seva mort. “Són cent tres anys”, deia la gent.

Sempre va estar bé amb tothom.
Perquè és un exemple de bondat. Però no és una bondat de persona acoquinada ni covarda, és una bondat de dandi, de persona que va amb la veritat per davant, de dur la veritat com a escut, i amb l’enginy per anar onsevulla sense trair aquesta veritat.

Vosaltres compartíeu barriada. El coneixies d’això?
No exactament. Ens coneixíem de saludar-nos, però va ser arran del pregó del 2012, que volia dir un parell de coses i les volia saber certes. Al pregó el vaig anomenar i la gent va estar contenta. A partir d’aquí ja vàrem forjar una amistat de jo anar a veure’l a ca seva…

Més recentment hi tornares parlar per construir “Aquell carrer”.
Sí. A mi em sonava que hi havia una casa de cites on anava en Guillem d’Efak. Vaig anar a veure en Pífol… i saps que me’n va contar, de coses! A més, a l’obra vaig fer el seu personatge i a la fi ha resultat ser un homenatge. A la penúltima funció que férem a Manacor hi va venir i de dins el públic cantava la cançó de l’orinal. S’hi va veure reflectit, i degué tornar a viure la seva joventut.

Has dit que amb la mort d’en Pífol moria el Manacor del segle XX, un Manacor que no tornarà.
Sí, però alerta. En Pífol és el nin dels anys vint, és el jove que viu la guerra, el que sobreviu entre un bàndol i l’altre, el que veu l’estrena del Quaquín. Però també és el que veu el desenvolupament urbanístic de Manuel Morales, en Pífol de les Perles, el que els anys noranta és regidor de la democràcia, i el que va amb la família a s’Illot amb la Lambretta. No és testimoni d’una Mallorca que ja no hi és, sinó que tot ell és el canvi d’aquesta Mallorca. Damunt ell hi ha totes les marques del canvi del segle XX. Ell és aquell home digne que sobreviu a tota la gran tragèdia col·lectiva que és el segle XX, segons com te’l miris.

Sobreviure. Aquesta és la paraula. Quina part del seu caràcter li ha permès de sobreviure a tots aquests canvis durant 103 anys.
Ell mateix ho deia en una entrevista que li feren no fa gaire. La bondat. “No vos heu de barallar”, deia. I no barallar-se no vol dir no tenir les idees clares. El que passa és que una brega no val la pena. I ell sabia bé qui era. Quan després de la segona guerra mundial deia que es posaria Folpi si guanyaven els nazis o Pilof si guanyaven els russos, no ho feia per oportunisme, sinó com una manera de sobreviure, com a instint de supervivència.

Back To Top
Search