Joan Bibiloni (Manacor, 1952) és un mite de la guitarra. Un músic singular, especial, d'una sensibilitat fora mida i una creativitat a prova de bomba. Li agrada viure tranquil, però alhora vol estar al dia de tot. Ara publica un vinil, Les parpelles del cor, un disc de set peces amb paraules seves, paraules escrites i dites seves. I la seva guitarra. El presenta demà dissabte a Món de llibres. Quedam per parlar-ne amb ell a Cas Moliner, i hi feim un cafè amb llet, que té el gust de les coses amarades d'anys i de terra.
Com és que ara surt aquesta feina teva? O és que tu no t’atures mai i simplement és que no havies publicat res?
La vida canvia i a més és una metamorfosi conseqüent amb l’existència. M’ha fuit la brusca d’anar a tocar pel món. Tenc el cul del cotxe mirant cap a Manacor. I amb tota aquesta realitat, jo no m’he aturat mai, perquè la vida no s’atura. La reactivació en el que fa referència al tema que això es faci públic és conseqüència del fet que s’ha editat un vinil, que ja sé que és nedar a contracorrent… i clar, si no ho contam i no ho divulgam, ens menjarem els vinils, i hem de fer que tengui sentit aquesta publicació.
És una feina d’anys, això que presentes.
Fa un any que no toc la guitarra. Els dematins veig l’egua i ens deim bon dia… I no toc també per una qüestió de posicionament físic. Paco de Lucia va dir que després de tocar la guitarra arriba un moment a la vida que tens mal pertot. Però bé, aquests darrers temps he estat revisant àudios, manipulant-los, recomponent-los, de tres peces fer-ne una… de manera que sona absolutament diferent. Ho he fet amb un ordinador i uns auriculars. I això du que sense voler he muntat una llibreria musical amb 26 volums de música instrumental meva, molt diversa, perquè una cosa tan extensa no pot ser monotemàtica. I ara he fet aquest vinil. Mira, sobre un poema de Waldo Williams vàrem fer una cosa amb la qual hi estic familiaritzat gràcies a gent com Pep Tosar, Bernat Nadal, Blai Bonet, que se saben expressar tan bé a través de la paraula. Era un treball emocionalment reflexiu, vitenc, recitat en gal·lès i anglès per Rhys Ifans i en català i castellà per Pep Tosar. La música i la producció eren meves. El treball té consistència i està arxivat a la Biblioteca Nacional de Gal·les. Res, que a aquesta manera d’emetre emocions acompanyades de música, ja hi estava acostumat. Però perquè funcioni la paraula ha de tenir un cert grau de precisió i de naturalitat. I després d’haver treballat amb gent de la paraula, m’havia fuit més la por… Jo tenia uns textos d’aquests que t’acompanyen durant molts d’anys i que els has de reubicar… i vaig confegir aquestes set peces.
I què és el que les uneix? Joan Bibiloni?
Sí, l’única unitat és Joan Bibiloni. Són petits fragments, senzills, no pretensiosos, només formen part d’un petit fragment d’allò que jo pugui fer o pensar. N’hi ha qualcun que m’ha acompanyat més de 30 anys. Són com a penyores. Les vaig mostrar a Bernat Nadal, per qui tenc un gran respecte, i ell va ser proper i en va opinar molt bé i molt constructivament, i li estic molt agraït. I ara les dic, aquelles paraules, així com les deim aquí, pronunciant les T de final de paraula… Una vegada fèiem a Madrid una sessió a l’estudi, amb un pianista bo que l’acompanyava, era de Nova York, d’aquests jueus que ara han votat el batle musulmà. Ens en vàrem anar a un japonès a menjar i els vaig contar això del verb “daixonar”, i ho varen entendre tot d’una.
Tu te n’has cuidat de tot.
Per deformació professional he fet d’editor i he pensat i decidit en quin format s’hauria de comunicar, deixar escoltar, presentar… I hem fet aquest vinil, però sense aquesta intenció de sentir-me realitzat per tenir un vinil. Em sembla molt bé que qualcú que comenci tengui aquesta il·lusió. Però jo he volgut fer simmplement un paquet agradable, i el vinil té unes connotacions de palpar, d’obrir, de treure, de mirar el llibret.
Que conté uns dibuixos deliciosos.
Sí. Són fets per Sunna Wathen. Amb son pare ens n’anàvem a tocar cosa de música irlandesa. Ella pinta molt bé i viu a Deià. Volia que hi suràs l’element Llucalcari, i subsidiàriament Deià, i no a l’inrevès, en aquest treball. El que ha fet és una representació exacta d’allò que a mi gràficament m’hauria agradat mostrar. A més, en el llibret hi ha traduccions dels textos en castellà i en anglès. El viatge que pot fer aquesta edició és limitat, i ho dic amb tot l’orgull del món. Una reflexió bucòlico-aucellil: sabem què diuen els ocells, quan els sentim cantar. Els ocells no els entenem, però ens agrada.
Ho publiques exclusivament en vinil?
D’aquí a uns mesos ho pujarem a les plataformes. No som especialment fan d’Spotify. M’agrada més Bandcamp, on compres si vols. Si escoltes Spotify et fulminen amb gas publicitari.
La música del vinil és tota teva?
Sí. Hi ha una peça amb el piano d’una persona entranyable per jo: Alfonso Pérez; i una secció de ritme amb una bateria que només la sents si la vols escoltar, que la fa Salvador Font. També hi participa Toni Cuenca. Però el 99 per cent ho faig jo amb la guitarra i altres instruments.
L’electrònica hi entra?
Hi ha qualque element generat electrònicament, però ja en el conjunt primari de la música, i al servei absolut dels fragments musicals.
Què trobes de la intel·ligència artificial?
Primer hem de saber què és. Hi ha unes aplicacions que es van desenvolupant… però jo ho veig com una reverberació d’una cosa que ja fa estona que hi és. Anar a un document que has guardat i que et torni a venir el que havies guardat… per a mi això ja és intel·ligència artificial. Per a mi no és més que un plugg-in, una aplicació, i punt. Pots tenir un estèreo i dir-li que llevi la veu i deixi la música. I ho fa, amb tots els pros i contres d’aquesta dissecció sonora. Avui dia que estam envaïts per un excés d’informació i d’estímuls, deixam de banda altres estímuls que hem tengut abans. Record una vegada que va venir un tècnic a Llucalcari. Quan va ser al jardí em va dir: “Puc agafar una llimona?”. I la va agafar, i la va fregar amb les mans… i després se les va ensumar. I això és el que faig ara jo, una de les coses que faig és ensumar, perquè tendim a deixar de banda estímuls que poden ser molt enriquidors. I tornant a la qüestió: és bastant bo de detectar allò que està fet amb IA. No hi ha imatges, no hi ha històrial… i acostuma a ser una cosa fada, postissa.
Tornem a la música. Tots hem mirat i remirat fotografies antigues que hi havia al sòtil de cals padrins. Amb fascinació, amb deliri i adoració. Avui podem fer tantes fotografies amb el mòbil, que ja no els donam valor. Passa el mateix amb la música? La tenim massa a l’abast? Tenir-la a un clic amb el mòbil li lleva tota aquella litúrgia del vinil o del CD? La banalitza?
Hi ha un excés d’inputs, i hem de generar l’educació o hàbit o costum de saber esbrinar, detectar, triar, qui té la possibillitat de fer-ho, no té pràctica per poder-ho fer, la mateixa ona t’indueix a estar allà dedins. Podria ser una sort que hi hagués gent que tengués aquesta habilitat de poder esbrinar des de la perspectiva de la unipersonalitat. Les coses es descobreixen quan es descobreixen, ni abans ni després. Un ha d’estar en disposició de poder-ho fer. Del Fari el millor és que es va lligar n’Ava Gardner, si no fos per això, no seria res. I jo, sense voler, tenc el cul del cotxe mirant a Manacor. Imagina’t Palma, imagina’t la península. M’hi convidaren, no fa gaire. No hi vaig anar.
Has tornat introspectiu.
La introspecció és com un exercici de supervivència, per no perdre el nord. Qui ha estat sempre intentant construir una cosa o l’altra ha de tenir un sentit crític, en el sentit d’una visió crítica, i trobar l’equilibri entre una cosa i l’altra. I tot això configura una manera de comportar-te.
Què has de mester, per fomentar la creativitat? Contemplació o estímul?
Estic al corrent a la meva manera d’allò que està passant en el món. No vaig a Madrid perquè no em fa ganes, que aquí ja tenim un bon sidral i per estar amb gent que quan xerra li surten baves de la boca m’estim més estar aquí. La creativitat és fruit de les dues coses. Jo som molt conscient de les coses. Ara, aquí, som molt conscient de l’escenografia d’aquest bar. Quan vares dir de quedar-hi, ja vaig veure com seria. Les cadires, la distribució, el color marró a les parets… ni el millor escenògraf del Teatre Lliure ho faria tan bé. La creativitat és fruit de tot. Hi ha una paraula que podria ser un dels puntals: consciència. I no fer més d’allò que tu pots fer, no passar l’arada davant el bou. Jo tenc una limitació de moviment, i no vaig a cercar na Maria per la cuina. M’agrada cuinar amb allò que hi ha en el rebost, amb una certa autosuficiència.
Pot tenir una sortida en forma de concerts de petit format, aquest conjunt de set peces?
Aquesta fórmula ja la férem amb Pep Tosar i Lluís Massanet. Anàrem al Teatre Lliure i a l’amfiteatre de Robert Graves a Deià. Tal vegada això podria donar peu a una col·lecció de cançons senzilles i amb un format dels grups saxons dels anys setanta, dels indies, amb un vessant mediterrani… influències musicals que jo pugui haver tengut. Ara bé, estic fart de sentir a parlar de Rostoll Fest i de no-sé-què Fest.
No vas de festivals, tu.
S’havia editat un vinil meu recopilatori que per Spotify té un milió i mig d’escoltes. Em varen cridar a veure si volia anar al Primavera Sound… I tu, no hi vaig anar.
També perquè deus tenir una situació econòmica que et deu permetre prescindir de segons quines coses, i si a més et conformes amb poc…
Tenc una situació econòmica que m’ho permet gràcies a la meva discapacitat. No tenc una assegurança privada. La riquesa és molt relativa. Agafar una herba i ensumar-la, mirar el magraner, dir bon dia a l’egua. Això no té preu. De vegades vaig a dormir a un lloc on solc encendre una espelma. Això aporta una qualitat lumínica acollonant.
La vida és això, saber trobar el valor de les coses de cada dia.
Jo cuin cada dia. Cuin per jo. I m’hi dedic, perquè m’he d’alimentar. L’altre dia em vaig fer un poc de pollastre amb romaní, all, pebre negre, llimona, un pebret coent. I dues galetes de sègol… Ara també és temps d’esclata-sangs.
Sortim defora i encara conversam una estona, perquè no frisam. Perquè el temps és fet per viure’l, i assaborir-lo. Com la bona música.
