Dolors Domínguez és investigadora autodidacta, centrada en la temàtica manacorina. Es dedica a les arts gràfiques. És l’autora del llibre Estel de Llevant, un raig d’esperança. Parlam amb ella sobre aquest llibre, que es va presentar el passat mes de gener.
D’on neix la idea de fer aquest llibre?
Mira, en principi la intenció, o la idea, no era fer un llibre. M’explic: en Guillem Febrer, el gerent de l’Estel de Llevant, que és amic meu de fa estona, quan havien d’obrir l’edifici nou, em va dir: Que no me’n faries una mica d’opuscle? I jo vaig començar a cercar una mica d’informació, però clar, no hi havia gairebé res, aleshores… I li vaig dir: I perquè en lloc de fer això, no feim una mica d’història de l’Estel, així la gent que no vos conegui vos coneixerà. A ell li va parèixer bé, i així és com va evolucionar la idea, i acabà per ser un llibre.
Has dit que el llibre conta la història de l’Estel de Llevant?
Sí. Parlam dels inicis de l’Estel fins a l’actualitat. No hi és tot, perquè seria impossible, són més de vint anys; però les coses més importants sí que hi són. I hi ha un poc de tot.
Què més hi ha, a banda de la història?
Hi ha vivències del voluntariat, pensa que els voluntaris són una base molt important per ells, si no fos pel voluntariat, no podrien ser allà on són. A més de tots els professionals que hi ha, és clar, metges, psicòlegs, etc. També hi ha els projectes que han anat bé, i els que no hi han anat, hi ha els tallers que es duen a terme… Moltes coses!
Quina metodologia de feina has fet servir?
He consultat els arxius, gairebé tota la feina ha estat de buidatge d’arxius, retalls de diari, totes les notícies de premsa que feien referència a l’Estel, de tota casta: inauguracions, presentacions de projectes, tallers, premis que els han donat al llarg de tots aquests anys… Per exemple, la informació respecte a la inauguració del primer local em va servir de molt. Tot això ho vaig trobar a la premsa. I llavors, la part més sentimental, ha estat amb les converses que he pogut tenir, la majoria amb voluntaris. He parlat amb un parell de dones més majors, que foren de les primeres. Mira, com a curiositat et puc contar que els orígens de l’Estel estan lligats a la història de Maria Monroig, una dona que tenia un fill amb problemes mentals. La vaig conèixer, va poder venir a la presentació del llibre i estava emocionadíssima.
Sí? Ho crec que estava emocionada… Com varen ser aquests inicis?
Com et deia aquesta dona tenia un fill malalt mental, i has de pensar que en aquell temps no hi havia res, això era l’any 1996. Idò ella es va començar a moure, va anar per Palma, a parlar amb associacions, i una de les infermeres li va aconsellar que parlàs amb el rector, a veure si els deixava un local per fer qualque activitat. Així ho va fer i el rector, efectivament, els va deixar una sala, de Ca na Vallespina, i allà s’hi començaren a reunir les famílies de Manacor. Ben aviat es plantejaren fer una associació, per tal de poder rebre ajudes. Llavors començaren a fer tallers, dos o tres pics per setmana, a un altre local de l’església. Mira, una altra anècdota, que trob molt representativa; un dels primers tallers que feren va ser un de cordar cadires. Però clar, per cordar cadires s’han de manejar tisores… I sortiren els primers dubtes i temors: Ui, no! Les tisores són delicades, pot ser perillós… Això mostra el desconeixement que tenim tots sobre les malalties mentals. Aquest taller va anar molt bé, i com més els ensenyaves, més il·lusió tenien ells, i evidentment, no hi va haver cap problema amb les tisores. El que necessiten les persones amb malalties mentals és confiança, sentir que poden estar dins la societat i fer les coses que fan els altres. A jo mateixa, l’elaboració d’aquest llibre m’ha servit molt, perquè no sabia res d’aquest món, hi ha molt poca informació, i fins i tot pareix que ens fa por, i és per ignorància, per desconeixement.
Hi podem trobar dades, també, en el llibre, per exemple de xifres d’usuaris, treballadors, etc.?
Sí, també s’hi pot trobar aquesta informació. Ara no et puc dir les xifres exactes, perquè de cap no les record, però com a petita pinzellada: l’equip està format per devers trenta professionals, hi ha gairebé dos-cents socis de l’Associació, també tenen una part de voluntariat, com ja t’havia comentat.
I aportacions teves personals, vull dir, opinions, conclusions, n’hi ha, al llibre?
Hi ha una introducció, on parl una mica de com em proposaren fer el llibre, per una banda; i per l’altra, faig un repàs de la visió de la malaltia mental al llarg de la història. Vaig als inicis de la història de la humanitat, en què es relacionava amb la bruixeria; pas pels egipcis, els grecs, etc. Llavors, a cada apartat del llibre hi ha una petita introducció molt breu. Però més enllà d’això, no hi ha opinions meves, perquè la voluntat del llibre no és aquesta. El llibre és per donar a conèixer a la gent l’Associació.
Què creus que ha significat el nou local per a l’Estel?
Els ha aportat moltíssim! Ja estaven saturats, tenien llista d’espera; es feia molt necessari tenir el local nou. Les intal·lacions noves són més grosses, tenen més lloc. Pensa que donen servei a les comarques de Llevant i Migjorn.
Aquests primers tallers donaren pas a molts d’altres, no és vera? En parles, en el llibre?
Sí. Hi ha una relació dels diferents tallers que fan o que han fet en aquest temps. N’hi ha de dibuix, de ceràmica, de restauració, d’excursionisme… Però si n’he de destacar un, seria el de teatre. Em va emocionar molt, és un taller molt especial, duen més de vint obres representades, gairebé una cada any. I tenen la seva pròpia companyia, Estepa Teatre. És un taller que de tot d’una els va costar, perquè imposa posar-se davant la gent; però que els ha ajudat molt, els fa agafar confiança. Hi ha un apartat dedicat a això.
Quin és el teu parer sobre la feina que fa Estel de Llevant?
Com t’he comentat abans, jo no sabia res d’aquest món, si no ho tens a ca teva o a la teva família, no t’interesses pel tema; i arran del llibre, me’n vaig haver d’informar, vaig haver d’investigar… I sincerament, vaig quedar admirada per la tasca que fa aquesta Associació; han lluitat molt per arribar allà on són, han passat temporades difícils, per ajudes que no arribaven… I la voluntat i l’esforç han estat molt importants. També m’ha agradat veure que el tracte dels professionals i dels voluntaris respecte als usuaris és exquisit; veure com procuren que se sentin bé, que agafin confiança, com els tracten amb respecte, educació i naturalitat…
Creus que l’Estel de Llevant existeix per omplir un buit? Aquest servei l’hauria d’oferir la sanitat pública?
La sanitat pública se n’hauria de fer càrrec, però, sigui pel motiu que sigui, falta de recursos, de voluntat.. no ho fa. Si no existís l’Estel de Llevant no sé on seria aquesta gent, o tancats dins ca seva, o a l’hospital perquè han tengut una crisi. Crec que la sanitat pot estar molt agraïda, que hi hagi una associació com aquesta.
Creus que és important el paper que fa de visibilització i conscienciació?
Això és molt important, de fet, la idea del llibre era aquesta, donar a conèixer aquesta feina, i que la gent que no sap cap on ha de prendre, sàpiga que té un lloc on pot anar. També pens que és positiu per tothom en general conèixer aquesta problemàtica, entendre-la…
Quins reptes de futur té l’Estel de Llevant?
Jo crec que d’il·lusió i de ganes de fer feina en tenen moltes, esperem que durant molts d’anys puguin seguir endavant amb la seva tasca i que els arribin totes les ajudes que necessiten.
