Sant Antoni convoca multituds i desperta passions, fins i tot quan es tracta de reflexionar sobre la festa. El debat organitzat per la revista Cent per Cent omplí l’Espai na Camel·la i posà sobre la taula les diferents maneres d’entendre la festa. L’assistència de públic desbordà les previsions i molts dels presents hagueren de romandre drets o asseguts al terra durant les dues hores i mitja que durà el debat.
Les reivindicacions de les dones, entre les quals hi ha la de poder participar a la colla i portar la careta del dimoni, i la forma d’elecció dels personatges de la festa, que actualment és per decisió del baciner i el Patronat de Sant Antoni, foren els temes que despertaren més interès. Tots els membres de la taula coincidiren que la festa ha evolucionat i ha de continuar evolucionant però, a quin ritme? En aquest punt els col·lectius feministes, representats a la taula per Margalida Gelabert, membre de l’Assemblea Antipatriarcal de Manacor, reclamaren canvis, ja. Mentre que Antoni Gomila, president del Patronat, i el baciner, Mateu Juan, apostaren per imprimir un ritme més lent a aquesta evolució “perquè les coses quan es forcen és quan s’espenyen”. El regidor Joan Llodrà (Més -Esquerra), que a través d’un post a les xarxes encengué el debat sobre la necessitat de democratitzar la festa, reconegué que “els canvis segurament arribaran més a poc a poc del que jo voldria i més aviat del que vosaltres voldríeu (en referència al baciner i al Patronat), i que al final el poble serà qui marcarà el ritme”. Completaven la taula del debat els experts Antoni Vives, doctor en Història Contemporània, i la musicòloga Bàrbara Duran, que han estudiat a fons la festa i han publicat diversos llibres sobre Sant Antoni.
“Les dones sabem per experiència que sense lluita res no canvia”
Aquesta frase pronunciada per Antònia Matamalas, la presidenta del Col·lectiu de Dones de Llevant, asseguda entre el públic, resumeix la postura dels col·lectius feministes de Manacor, conscients que la festa reprodueix els patrons de la societat masclista. Margalida Gelabert en féu una breu anàlisi: no hi ha cap dona a la colla de dimonis (tot i que no hi ha cap prohibició expressa), pràcticament no hi ha dones glosadores, moltes de les gloses tenen un contingut sexista (que no és el mateix que un contingut sexual), hi ha molts més nins que nines vestits de dimonions, perquè les nines no tenen un referent dins la festa, i hi ha hagut dos intents de violació durant la festa.
La representant feminista afirmà que “les dones estam orgulloses de Sant Antoni, però això no ens ha d’entelar la vista”, i remarcà que “qüestionar determinats aspectes de la festa, no és boicotejar-la”.
El regidor Joan Llodrà, per la seva banda, donà suport a les reivindicacions feministes i qualificà com a “just i necessari” que les dones puguin tenir accés a les figures protagonistes de Sant Antoni.
Antoni Gomila del Patronat reconegué que “el paper de l’home i de la dona ha de ser el mateix”, i féu èmfasi en què “la participació de la dona no està barrada a les beneïdes, els foguerons, la colcada…”
La pregunta era idò “hi haurà una dona dimoni l’any que ve?”, i així es plantejà des del públic, sense aconseguir una resposta clara per part dels capdavanters de la festa. El baciner, que és qui elegeix els candidats a dimoni, no es tancà a aquesta possibilitat, però tampoc no assumí cap compromís.
Mentre que el president de Patronat respongué que “hi ha totes les possibilitats”, però poc després insistí que “la lluita de la dona no és la nostra prioritat”, perquè el Patronat és una associació cultural i com a tal els seus objectius són: “preservar la tradició i organitzar la festa”. Tanmateix cap dels dos no s’oposà a la introducció de canvis en el futur. “El temps dirà, el poble dirà” va concloure Mateu Juan.
Tres de les cinc dones que hi ha al Patronat (d’un total de 22 membres) aprofitaren el torn de preguntes per animar el col·lectiu femení a incorporar-se a l’associació, i per aclarir que no se senten discriminades ni en inferioritat de condicions. L’actual vicepresidenta posà com a exemple la seva elecció en el càrrec per part dels membres del Patronat.
L’historiador Antoni Vives, per la seva banda, reflexionà sobre la capacitat de la festa per capgirar la realitat i animà les dones a utilitzar els potents mecanismes de protesta que ofereix la festa “per assolir més quotes de llibertat”. Així posà com a exemples les gloses verdes cantades per dones que els han donat accés a la iniciativa sexual, o la possibilitat que ha tengut la dona d’expressar lliurement la seva pròpia sexualitat en el marc festiu, fins i tot d’escenificant-la acostant-se al dimoni, i ridiculitzant així la gelosia de la parella masculina. Finalment Bàrbara Duran mostrà que ja al segle XVI hi ha representacions iconogràfiques de dimònies i apostà per introduir la dona a la festa “com un rol integrat i integrador, i no a partir d’actes separats”.
La democratització de la festa
“Molts dels que som aquí som santantoniers des de fa anys, però no sabem encara com funciona tot això de la successió dels dimonis”, així s’expressava un dels assistents. I durant el debat alguns dels seus dubtes es va anar aclarint: el Patronat és qui elegeix el baciner i aquest proposa tres candidats a dimoni entre els quals el Patronat triarà el que consideri més adient. Pel que fa al funcionament del Patronat, està constituït per 22 membres elegits entre els col·laboradors que acudeixen a les reunions que fan cada dimecres. Gomila remarcà que “el Patronat és obert a tothom que vulgui fer feina” i que “en els últims 10 anys s’ha renovat en un 90%”. Precisament, d’entre el públic s’alçaren veus que corroboraren la capacitat de feina de l’entitat i el seu caràcter acollidor.
Mateu Juan explicà com pesa la tradició familiar a l’hora d’accedir al vestit. Ell és fill de baciner i durant 19 anys va fer de dimoni petit, ara el vestit el du el seu fill.
Joan Llodrà, Margalida Gelabert i Bàrbara Duran es mostraren partidaris de democratitzar la festa i apostaren per models similars al de Pollença on Joan Mas és elegit per votació popular. Tots valoraren el mèrit dels que preservaren la festa quan estava a punt de desaparèixer, però Llodrà convidà a “relativitzar, perquè només fa dues generacions que són ells que hi estan al capdavant”. Per la seva banda, Gelabert alertà que “aquest mèrit no els pot atorgar determinats privilegis”. I Duran afegí que “convé que els agents de la festa recullin les aportacions del poble”, i proposà la realització anual d’un debat públic com el que va organitzar aquesta publicació, una idea a la qual donaren suport també diverses intervencions del públic.
Antoni Vives aportà una analisi més profunda del caire democràtic de la festa i qualificà de “secundària” l’elecció dels dimonis i el baciner. Recordà que la tria de la colla no ha estat mai democràtica, però que “aquesta és una part molt petita de Sant Antoni, a la qual potser ara se li està donant massa importància”. Vives subratllà que Sant Antoni és “ja és un exercici de democràcia directe i expressió popular a través de diferents canals com els foguerons o la participació a beneïdes”.
Què cobren els dimonis?
Quant es recull amb la bacina?
Aquests són altres dels enigmes de la festa, als quals posaren llum el Patronat i el baciner dijous passat. Toni Gomila explicà que l’Ajuntament paga al Patronat fins a 13.000 euros més IVA en factures. I que amb aquest doblers i les aportacions dels benefactors (el llistat d’empreses col·laboradores que es detalla al programa de festes) es paga el cost de la festa. Per altra banda, el que es recull amb la venda de les dessuadores i altres mercaderies s’inverteix en actes culturals com l’edició d’un DVD sobre la festa, per exemple, i en altres despeses de gestoria, imposts…
Pel que fa a la bacina, que enguany recollí 4.000 euros tot i la pluja, Mateu Juan afirmà que de la capta “mai me n’he pagat un cafè”, i explicà que els doblers es destinen a les despeses de menjar i a les gratificacions de la colla durant els dos dies de festa (dimoni gros 200 euros, baciner 200 euros, dimonis petits 180 euros, sonadors 120 euros) i que la resta de la caixa es dóna al Patronat.
Llodrà es congratulà que “una festa tan forta es pugui fer amb un pressupost tan petit”, però es qüestionà si a dia d’avui els dimonis han de continuar cobrant per ballar. Mentre que Gelabert demanà que part del pressupost s’inverteixi en un protocol contra les agressions sexistes i en tallers perquè les dones aprenguin a glosar.
Vives, per la seva banda, es decantà per “reduir el pressupost al mínim, perquè els valors importants de Sant Antoni, que són la capacitat d’organització del poble per fer un fogueró o una carrossa i les possibililitats de protesta que ofereix la festa, requereixen pocs doblers. A més, no es mostrà partidari dels premis, que “han desincentivat la festa”.
El debat es tancà passades les deu amb la proposta per part del públic de recollir les preguntes que es feren i les que quedaren pendents en una propoera entrevista que la revista Cent per Cent aviat publicarà.