Dualitat

Rita Shelyakina

L’altre dia pensava que no hi ha res que se salvi de la dualitat. Que allà on ens posicionem, en general, és el nostre lloc conegut i còmode, que ens dóna una definició a la qual aferrar-nos per sentir-nos segurs. Per això, no he confiat mai en la política, i no em referesc només a aquella que veiem per la televisió o als ajuntaments… sinó a la del dia a dia. La del “jo no pens això” o “no vull ni veure als que fan tal cosa”. Realment, em va ser interessant rumiar sobre que el dolor i l’alegria de les persones sempre depèn del seu paradigma. Aquells que rebutgen la cosa material, per exemple, i canalitzen així els seus esforços en crear una vida a la natura, espiritual, sense massa obligacions ni responsabilitats… Viuen l’alegria de la relaxació o la pau, però també sovint la preocupació pels recursos, la queixa de què existeixin, rebuig a l’autoritat i a la societat, conformisme…
Per altra banda, els segons o més “comuns” s’ajusten a la “vida mundana” aquells que els primers anomenen “superficial”, vivint així l’alegria de les tradicions i del comú, emplenant els seus dies amb quefers i tasques diverses, però sense preocupar-se massa pel seu potencial o anhels interns, el que els fa patir una falta de passió per la vida. Els tercers, en canvi, són els exigents, els que no es conformen i aspiren a més, treballen i hi arriben, i experimenten el goig de la seguretat autocreada, de les possibilitats i mirada adulta, però a vegades pel camí, també se n’obliden dels petits detalls i les alegries insignificants… I encara que hi ha tants “tipus” com persones (no penseu que només fic a la gent en tres sacs…) aquest podria ser un petit resum d’allò que vaig reflexionar l’altre dia, per arribar a la conclusió que tothom té la seva dualitat.
De fet, us diré més. A part d’això vaig quedar-me encuriosida pensant, com deu viure l’alegria una dona musulmana, per exemple? Sí, ella que va amb vel i es queda gran part del temps a casa… Ella també té la seva alegria, probablement és una alegria que jo mai coneixeré, que mai serà exactament igual que la meva, i possiblement més rica o més pobre en alguns aspectes. També ho serà la seva tristesa, la seva ombra… Sí que pens, que algunes persones, no necessàriament ella, hi ha més ombra que en les altres, com més inconscients són d’allò que viuen, així més gran és el seu dolor.Però igualment, ningú no s’escapa de ser humà, ni és millor que l’altre.
De fet, estic convençuda que els desequilibris de la nostra societat provenen precisament d’una falta d’integració d’aquesta dualitat, que ens fa anar d’un extrem (pensant només amb la matèria) a l’altre (pensant només amb allò que no es veu). I és que ningú no s’ha demanat mai perquè hi ha esquerres i dretes, homes i dones, nit i dia? Més enllà d’allò que contemplam, em referesc a per què l’humà ha volgut posicionar-se d’aquesta forma? Per què ha volgut crear la vida tantes coses? Era necessari? Segurament, no podia ser d’una altra forma…
I quan vaig acabar de pensar en tot això, em vaig girar per veure un home vell que tirava la cigarreta a terra. De ben cert que el meu amic ecologista l’hauria renyat de bon tros. Jo, però, ara preferia contemplar com l’aixafava amb la sabata negra, i pensava per dintre: si tots ens contéssim el que creiem o no creiem cert, i ens obríssim a la veritat universal, veuríem com no existeix el que és real, i com la vida, la cream nosaltres.