Neus Barceló (Manacor, 1989) i Àngels Puig (Manacor, 1992) són les dues dones que enguany, per primera vegada han ballat en la figura de cossier. Parlam amb elles sobre aquesta passa que obre camí cap a la igualtat entre dones i homes en les danses i tradicions populars del nostre poble.
Què se senten les dues dones que han pogut fer de cossier a Manacor per primera vegada en la història?
Àngels Puig: Jo crec que la paraula és emoció. Estic emocionada.
Neus Barceló: Sí, són una mescla de molts sentiments: emoció, felicitat, orgull també, perquè hem obert una porta…
AP: Sí però jo crec que ho he viscut més com una cosa que a jo em feia ganes, més que una fita històrica. Era una meta que jo m’havia proposat personalment i també ha estat un repte aconseguir sortir perquè per problemes de salut no ho he vist clar fins al final.
NB: I jo m’he llevat una espineta perquè l’any que vaig fer de dama va ser complicat i necessitava tenir un altre record dels cossiers. També, en certa manera és quelcom personal.
De qualque manera feia temps que a les dues us rondava pel cap la idea de tornar a ballar…
AP: Primer em va sorgir la necessitat de tornar a ballar com a dama i davant la mínima possibilitat de fer-ho, vaig negar-me a ser una mera espectadora.
NB: Jo igual, volia tornar a participar de qualque manera. L’única possibilitat era fer de dama però era molt complicat per no dir impossible perquè hi ha molta demanda i vàrem veure la possibilitat de ballar de cossier.
El fet que les dues haguéssiu fet prèviament de dames ha estat un factor decisiu?
NB: Crec que sí perquè entres a l’ambient, t’hi mous, passes gust… I una cosa du a l’altra.
AP: Jo crec que el fet d’haver estat dames ha fet que ens hagi bastat un any d’assaig. Per ventura una persona que és nova als cossiers, amb un sol any d’assaig no li basta per adaptar-se als balls, conèixer les músiques…
Tampoc heu deixat de participar en els cossiers tot i no tenir la visió clara de si podríeu tornar a ballar o no…
NB: Sí però realment ha estat enguany. Anàvem amb pinyó fix!
AP: Jo crec que mai deixes de ser cossier. De petita sempre hi havia anat i és com un procés natural per jo. Sí que és cert que si saps que has de ballar, vas als assajos molt més regularment. Enguany na Neus i jo ens n’hem perdut ben pocs, l’objectiu era ben clar!
Com valorau el procés de decisió i comunicació de qui participava enguany?
NB: Jo crec que el procés de decisió no ha variat dels altres anys. Han sortit a ballar els més regulars, els que assagen i els surt bé.
AP: El criteri sí que ha estat el mateix. En el cas de nosaltres dues sí que ha estat secret o sorpresa, com ho vulguis dir. El coordinador tenia els seus motius i ens va demanar que participàssim d’aquesta decisió. Personalment, al principi hi vaig estar d’acord i vaig entendre els arguments que ens donà per demanar-nos mantenir-ho en secret però les dues darreres setmanes ho vaig qüestionar bastant perquè, bàsicament, jo tenia la necessitat de dir-ho i em sentia mentidera.
NB: Clar, perquè es començava a estendre un rumor i la gent t’ho demanava i no podíem dir res. Vàrem decidir contestar sense dir cap mentida però tampoc podíem dir res.
Creieu que això donarà peu a què altres dones externes s’animin a ballar cossiers?
AP: No sé si serà una crida immediata però que és el començament de qualque cosa, n’estic segura. No serem les darreres.
NB: No, esperem que no!
AP: Els models són molt importants. Si jo em plantejava tornar a ballar de dama i no de cossier és perquè mai havia tengut un model.
NB: Serveix per crear aquesta idea de “si ella ho ha fet, jo també puc ser cossier”.
Com vàreu viure l’experiència?
NB: Jo estava molt nerviosa abans de sortir. Quan vaig començar a veure tot el trull vaig pensar “ostres, jo ara he de ballar”. Els primers quatre balls davant de ca la dama ho vaig passar malament i em tremolaven les cames però després ja va estar, vaig sortir a ballar i vaig passar gust. El cas de n’Àngels va ser més mediàtic.
AP: Jo vaig arribar amb molta il·lusió i quan ens havíem de vestir em varen dir que hi havia la televisió que volia xerrar amb jo. Em va faltar el moment íntim de vestir-me, amb tranquil·litat, amb la resta de cossiers… Va ser com un compte enrere. Entenc que era necessari però jo aquell moment el canviaria perquè no el vaig gaudir. Quan vaig sortir tots els nirvis varen fugir.
NB: Jo tot el contrari. Va ser un moment molt íntim, em cosien les mànigues, m’anaven vestint…
Feu comptes continuar assajant?
AP: Jo en faig comptes! No et dic que balli deu anys però l’any que ve posaria la mà al foc que sí.
NB: Jo també. Tot i que estic molt esbrabonada, l’experiència s’ho paga!
Com veuríeu un home fent de dama?
NB: Jo bé. No ho veig ni tan enfora ni tan descabellat.
AP: Jo crec que ens hem de mantenir en l’idea que és una dansa ritual on hi ha unes figures que s’han de representar. Per tant, si jo som una dona i he pogut representar la figura de cossier, també hi pot haver un home que faci de dama.
I com ho veieu a la resta de danses? Creieu que podran ballar dones?
NB: El mateix. Enguany als indis ja ha sortit una nina, moretons no però per ventura perquè no s’hi ha interessat ningú… Jo crec que si a qualqu li fa ganes ballar, ha de poder ballar. Igualtat de condicions per tothom.
AP: Jo crec que el fet de tenir models, de saber que allò existeix, ajudarà. Per ventura una nina no s’atreveix a ser la primera, no té la iniciativa que pot tenir un adult.
