El rei de la casa: Biel t’enyoram. Tercera sessió del curs dedicat a Gabriel Galmés
El divendres 15 de febrer tocava parlar a les amigues i amics de Biel, aquells que encara l’enyoren molt. Marta Alcover, Jaume Capó i Marta Sancho narraren les històries del Gabriel més proper i divertit, aquell que sorprenia constantment amb la seva gràcia personal, però també amb la seva destresa literària.
Marta Alcover encetà la sessió, contant la seva amistat amb Gabriel, reforçada arran de la seva estada a Barcelona com a estudiant. Galmés l’acollí però també la protegí una mica; i Marta relatà com els diumenges dinaven d’un pollastre amb maionesa per després passar al parxís, jugat de manera apassionada per Marta i Gabriel.
Ella recorda que sempre la intentava sorprendre. Així, un dia que Martà arribà al pis de Barcelona, Galmés l’esperava amb una cadira sobre el cap. Marta exclamà «i això, Gabriel?». Ell contestà «això es diu ‘sentar la cabeza’».
Marta Sancho reconegué que no va ser amiga seva molts anys, com Marta Alcover, sinó que més aviat fou una amiga madura. Coincidiren a l’Institut de na Camel·la aviat descobriren fílies i fòbies comunes: per exemple, no suportaven les taules camilles i l’exhibició a les platges, cosa que els feia arribar blancs com la paret a cada inici de curs. També els agradava compartir les habilitats dels seus fills, així Gabriel afirmava que el seu fill Ignasi era capaç d’hipnotitzar les gallines. Marta responia que les seves filles sempre quedaven segones al concurs de Nadales del Port, però perquè el Jurat era injust.
Però els unien els llibres, la pràctica de la religió de la literatura. Parlaven d’amors comuns, com el Quixot, i d’altres no tant, com el Nabokov. Però també de joves promeses de la literatura que agradaven molt a Gabriel llavors (a la dècada dels noranta) i que s’han acabat convertint en referents literaris: Julian Barnes, Martin Amis, Ian McEwan, Kashuo Ishiguro. Marta destacà que Gabriel era políticament incorrecte, cosa que ella subscriu, ara moltes coses no serien vistes de la mateixa manera.
Recordà com li deixà un volum de La Regenta, i ell li digué que estava molt enfadat amb ella, no li havia dit que aquella novel·la era veritablement bona. També Marta el renyava perquè no llegia obres de dones, ja li havien bastat Austen i Brönte durant els anys d’estudis.
Gabriel li comentava a Marta que compartien la qualitat de generar bolles als jerseis. Els que viven a un mon que no és pràctic són els que acaben fabricant bolles als jerseis. També narrà com un dia que parlaven de la reencarnació, Gabriel li demanà en quin ésser li agradaria reencarnar-se. Marta Sancho constestà: «en una piratesa».
Una setmana després, Galmés li entregà “Col·lecció de biografies improbables presenta: Marta Morgan, un estudi. Gabriel Galmés, catedràtic d’Anglès i altres llengües mortes d’FP. Cronista oficial de l’Institut d’FP de na Camel·la. Honrat i diligent pare de família. Traductor diplomat de diferents llengües. Historiador i publicista. Bomber honorari. Membre de la Confraria dels Tastavins de Manacor. Exempt del servei militar.
No solament era la presentació, sinó també la bibliografia que sustentava l’estudi: “La piratesa Marta Morgan. Un esbozo de su vida. Publicaciones del Quinto Centenario”. O també “Anales sobre la pirateria antillana del siglo XVIII. Cartas 1700.1728. Archivo de Indias”. Les dues millors referències són “Marta Morgan, the heroic Pirate Woman. Sir Walter Femenia, Bedford 1965” i també “Was Marta Morgan Sexy?. Sir Walter Femenia. Ajuntament de Bedford, 1965”.
Marta Sancho acabà explicant com un sopar de professores donà lloc a una obra inèdita, “El gran embolic de Sineu o l’apoteosi de la camamil·la”, narrant l’arribada a un bar on es visualitzava la pel·lícula porno del PLUS i arribaren les professores, que foren les substitutes visuals immediates de la pel·lícula.
Jaume Capó posà el tò seriós, d’aquells que conegueren a Gabriel dintre dels ambients literaries catalans. Així, Oriol Izquierdo, va fer la primera crítica d’un llibre seu a La Vanguardia (Parfait amour, 1986) on va dir “es un narrador con abundantes registros y con un dominio considerable del oficio”. Izquierdo narrà com va coincidir amb Gabriel Galmés a les jornades que Eliseu Climent organitzava pels Premis Octubre a València. I com semblava una mena d’estendard de la delegació mallorquina, actuant com a guàrdia de corps de la seva joia principal, na Maria de la Pau Janer.
Sergi Pàmies va publicar a Quaderns Crema a la mateixa època. Sempre el va admirar la potència corrosiva dels seus comentaris combinada amb una bondat i una generositat evidents. Màrius Serra (escriptor, ludolingüista i membre de l’IEC) defineix a Galmés com a “un ingenu seductor”. Després de morir Gabriel, conta que es va trobar amb el seu contacte al mòbil: “abans d’esborrar-lo, li vaig enviar un sms: “Brindo amb parfait amour per tu, rei de la selva. Visca el rei de la casa i la vida perdurable”.
Jaume Subirana el defineix com un escriptor que tenia un gran interès per la realitat, pel que l’envoltava (fet que no era gaire habitual, que el convertia en distint, mai en distant), però amb una mirada que en el fons dignificava aquesta realitat.
Jordi Puntí (escriptor i articulista, va ser el corrector de La vida perdurable) recorda que “la correcció de La vida perdurable (1992) va ser una correcció plàcida perquè el Biel escrivia molt bé, amb un domini dels registres i una consciència d’estil molt definida. Va optar per un mallorquí més popular i viu en els diàlegs –sovint tan plens de pebre i humor, sempre tan intencionats per poder marcar els personatges– i, com a contrast, per una llengua més tradicional en els fragments narratius. Em va fer la sensació que hi havia entre nosaltres unes afinitats electives evidents, pel que fa a la manera de veure la literatura”.
Potser ara és el moment de recollir la proposta de Marta Sancho: cal recollir els textos que Gabriel, generosament, va regalar a les seves amistats. Volem, tots, gaudir d’aquestes “galmesiades”.
