El boom turístic i la migració peninsular a Manacor

Foto: Hotel Perelló de Porto Cristo, realitzada per Joan Veny i extreta de la revista digital 07500.

Analitzam amb l’ajuda de l’historiador i professor Pep Bagué (Girona, 1956), el context històric del boom turístic a les Illes Balears i l’arribada de treballadors peninsulars a Manacor. A més, parlam amb la primera generació de manacorins i manacorines sobre la seva experiència com a fills de nouvinguts.

Si volem comprendre la realitat d’aquella gent que va arribar a Manacor durant el boom turístic i de les generacions posteriors, ens hem d’endinsar, encara que sigui mínimament, en el context social, polític i econòmic de l’època i destriar els diferents fets que van causar una de les onades migratòries més rellevants a la història recent de Mallorca. Segons explica Pep Bagué, ens situam a l’Espanya de les dècades del seixanta i setanta del segle passat, unes dècades que es coneixen com el Desarrollismo. Durant l’època, el règim franquista es veu obligat a trencar amb l’autarquia i l’aïllamen internacional per tal de reformular la seva economia. Això ho fa a través d’un doble procés, la signatura del Pacte de Madrid per millorar la relació amb els Estats Units i el Concordat amb el Vaticà i amb l’aprovació el 1959 del Pla d’Estabilització, una llei amb la qual, segons Bagué “el règim fa un gir econòmic radical buscant una obertura cap a l’exterior i impulsant l’activitat industrial de les grans capitals i de les àrees turístiques, com és el cas de les Balears, que reben una forta migració”. Per tant, les Illes Balears es preparen per a l’arribada de turistes provinents de l’Europa occidental. Ara bé, què passava a Europa en aquells moments?

Com explica Bagué, l’àmbit europeu estava molt marcat per les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i la posterior divisió entre els dos blocs de la Guerra Freda, l’Europa de l’Est amb la Unió Soviètica al darrere i l’Europa occidental amb els Estats Units. El fre de l’expansionisme soviètic i les reivindicacions obreres provoquen la millora de les condicions laborals, l’augment dels sous i les vacances pagades, entre d’altres. D’aquesta manera, es crea una classe mitjana amb el poder adquisitiu suficient per a viatjar a altres països. Tal com diu Bagué, la gent treballadora d’Europa “té a Espanya com un destí proper, accessible, econòmic i en el que troba les condicions de sol i lleure que no tenen els seus països d’origen”. A partir d’aquí, Mallorca es converteix en destí preferent tant pels turistes europeus com pels treballadors peninsulars.

Gràcies a la mà d’obra de la península es desenvoluparan a les Illes Balears la indústria turística i de la construcció, uns sectors més atractius que l’agrícola, que progressivament va perdent pes en l’economia espanyola. D’aquesta manera, es desenvolupen moviments migratoris entre comunitats que estableixen, segons Bagué, una clara distinció: “si ets pobre, emigres i si t’enriqueixes, reps immigració”. A més, l’historiador indica que “la població local no és suficient per als llocs de treball que es creen i el creixement que es va donar necessitava una gran quantitat de mà d’obra que mai de la vida podria sortir de l’espai local”. Sent així, la població provinent de l’Espanya meridional i rural va arribar a Manacor, sobretot a la zona costanenra, en la cerca d’una vida millor i establint noves arrels al municipi.

Relats de la primera generació sobre el boom turístic a Manacor

“La primera generació ens hem sentit que no som ni d’un lloc ni d’un altre”

Així com ens conta Ana Belén Fernández, els seus pares van arribar des de Granada a principis de la dècada dels setanta per viure i fer feina a diferents hotels de la costa manacorina. L’Hotel Cala Romàntica, el Tropicana a Cales de Mallorca i finalment l’Hotel Perelló de Porto Cristo van ser els llocs on treballaren durant els primers anys. Ana Belén recorda la seva infància a Porto Cristo. Ella i el seu germà vivien amb els seus pares a un edifici de vuit pisos i al costat d’altres famílies, la majoria de llocs com Granada o Jaén. Segons diu, “vaig començar a parlar habitualment el mallorquí a partir dels vint-i cinc anys”, el motiu d’aquesta tardança va ser la dificultat en l’entorn escolar que no afavoria l’aprenentatge de la llengua catalana, una eina imprescindible per a la integració de la gent castellanoparlant.

La llengua habitual d’aquestes famílies era el castellà que contrastava amb la llengua de l’àmbit escolar. Fernández explica que, durant els anys d’EGB, “quan volies parlar mallorquí es reien de tu i clar, més vergonya et feia”. Per altra banda, lamenta que encara s’utilitzi la paraula “foraster”, una paraula que, com diu, “s’ha tornat normal i és despectiva”. Això dificulta el sentiment d’identitat que et lliga a un territori i crea la sensació de no ser ni del lloc d’origen familiar ni del lloc on has nascut, com afirma Ana Belén, “la primera generació ens hem sentit que no som d’un lloc ni d’un altre”. Ara mateix viu a Navarra amb el seu fill i la seva parella i ens explica que la integració allà ha estat molt diferent, “amb l’euskera tothom t’ajuda i ningú es riu mai de tu, intenten que xerris en euskera el mínim que sàpigues”. “Això és el que no vaig trobar quan era petita” recalca. Així i tot, recorda una bona infància i adolescència i afirma que és una enamorada de Mallorca però ara la seva vida és allà.

“Mai ens hem sentit rebutjats i a mi mai m’han dit foraster”

El cas de la família de Carles Díez és diferent, la seva padrina era de Manacor. Per una banda, el seu pare va néixer a Barcelona i va viure a Manacor fins als nou anys. Per mor de la Guerra Civil parteix amb la seva família a Mèxic, d’on era originari el seu pare. Posteriorment se’n torna uns anys a Barcelona fins que un germà seu establert a Manacor el va demanar ajuda per tirar endavant el seu negoci, un taller on treballava l’olivera. Pel que fa a la seva mare, era d’origen valencià i en el moment que va conèixer el seu pare estava establerta a Barcelona. Allà es van casar i van viure fins que es traslladaren a Manacor, el 1963. Més endavant, la seva mare va començar a cosir per la tenda de les Macianeres i el 1971 va posar una merceria al carrer Verònica dins Manacor.

Carles Díez és el petit de dos germans, i va néixer el 1970. Segons ens explica, la seva experiència com a fill de nouvinguts va ser positiva. En el seu cas, la seva família ja havia establert vincles amb la comunitat, i a més, ambdós progenitors coneixien la llengua catalana i, per tant, no van tenir cap problema alhora integrar-se al nucli de Manacor. Com afirma: “mon pare ja coneixia Manacor i també hi vivien dos germans seus, a més, un estava casat amb una dona mallorquina”. En referència a la mare, Díez diu que “venia de València i el tema de la llengua no va ser mai un problema”, la seva família, “es va integrar bé”, recalca.

Quan recorda l’etapa escolar conta que “a l’escola sempre he xerrat amb els amics en mallorquí” i, a més, que el seu pare havia perdut la fluïdesa de la llengua quan va partir cap a Mèxic. Al cap i a la fi, Díez destaca que “mai ens hem sentit rebutjats i a mi mai m’han dit foraster” i que encara que alguns dels seus familiars tenien el castellà com a primera llengua, no van tenir mai grans problemes a l’hora d’integrar-se.

“Vaig xerrar el mallorquí gràcies a mon pare i no gràcies a l’escola d’aquell temps”

Els pares de Soledad Martínez eren de dos petits pobles de Castella la Manxa. Anaren a Manacor a principis dels anys seixanta i allà mateix es conegueren. Per una banda, la seva “Nosaltres notàvem que érem gent de fora” Finalment tenim el cas de Vicente Sanchez. Els seus pares eren els dos d’Albacete i van arribar als anys cinquanta a Mallorca. Com explica, el seu pare va arribar a les Illes per fer el servei militar i més endavant van decidir de trasmare va ser la primera dels dos en arribar al 1962 i treballava a una botiga de comestibles que hi havia per devora l’edifici de les perles Majorica.

En canvi, el seu pare es va traslladar el 1963 a la casa d’un tio seu que vivia al nucli de Manacor per tal de fer el servei militar. Posteriorment va fer de mecànic, planxista i conductor d’autocars. La resta de la família paterna va venir després del seu pare. Com explica Soledad, “mon pare tenia clar que no volia fer  feina a fora vila i allà no hi havia d’altra feina que no fos el camp”. Una vegada establert, els seus pares i germans també es van dirigir cap a Manacor per fer feina de fusters però més endavant van tornar tots i només va quedar el seu pare. De la seva família materna, també van tornar tots a Castella la Manxa.

A l’edat de sis anys, Soledad Martínez recorda el canvi de residència cap a Porto Cristo. De l’àmbit escolar lamenta que en aquell temps no es podia aprendre català. Com explica, a l’escola “et xerraven en castellà i no vaig començar a xerrar el mallorquí fins que vaig tenir devuit anys”. De fet, explica que quan va anar a estudiar a Palma i gràcies a la insistència del seu pare, va començar a parlar el mallorquí, “vaig xerrar el mallorquí gràcies a mon pare i no gràcies a l’escola d’aquell temps”, destaca. A més, dins l’àmbit familiar tots els germans parlaven en castellà amb els pares i reconeix que “si ens haguessin fet totes les classes en català, jo hauria tengut una altra facilitat perquè a ca nostra som castellanoparlants”. Així i tot, afirma que no es va sentir mai discriminada pel fet de no parlar en català, però si es lamenta de la falta de suport dins l’àmbit escolar, una realitat que, com veu amb els seus fills, ha millorat.

“Nosaltres notàvem que érem gent de fora”

Finalment tenim el cas de Vicente Sanchez. Els seus pares eren els dos d’Albacete i van arribar als anys cinquanta a Mallorca. Com explica, el seu pare va arribar a les Illes per fer el servei militar i més endavant van decidir de trasmarelladar-se definitivament amb la seva mare al nucli de Manacor. A partir d’aquí el pare va començar a fer feina en el sector de la construcció, en canvi, la seva mare va treballar a casa. Com explica Vicente, gran part de la seva família també es va establir a Manacor i per tant, també tenien, com en el cas de Soledad o Carles, un cert teixit familiar que afavoria la integració al territori. Com diu Vicente, “de la família va venir quasi la meitat, hi havia feina i s’anaven donant la informació”. Tot i néixer a Manacor, recorda que en l’entorn social hi havia certa discriminació, de fet conta que “nosaltres notàvem que érem gent de fora, discriminació cap a nosaltres n’hi havia i jo la vaig sentir”.

Pel que fa a l’ús del mallorquí, fins que no va conèixer la seva parella al cap de disset anys no va aprendre a parlar-la, com diu, en aquest moment “em vaig començar a introduir en aquesta llengua”. El fet de no parlar el mallorquí provocava situacions de rebuig, segons Vicente hi havia una barrera lingüística i una vegada la va conèixer va notar més facilitats sobretot en el món laboral. Per altra banda, afirma que “la integració era la millor solució” i això vol dir “l’adaptació a les tradicions i costums d’aquí” i “entendre l’idioma, entendre la gent, perquè la gent de la península és diferent de la gent d’aquí”. Amb els anys sí que s’ha sentit integrat però recorda amb certa pena el pas per l’escola i la relació amb el professorat que en el moment, afirma, no li van facilitar les coses. Pel que fa a la seva família, tota va quedar definitivament aquí i el motiu, segons ell, és ben senzill: “Mallorca és un paradís i d’aquí no se’n va ningú, Mallorca és extraordinària”.