Últimament, he pensat bastant en com de molt ha canviat la visió que tenc actualment sobre el concepte de cultura en relació amb la que tenia quan vaig iniciar els estudis universitaris. Tal vegada, el canvi més substancial durant aquest lapse de temps es va produir quan vaig finalitzar el Màster en Gestió Cultural, però durant els darrers anys, i gràcies a l’experiència que m’està aportant treballar com a Tècnica Coordinadora de Cultura, he continuat introduint canvis bastant considerables. Pot ser, la idea primigènia que tenia no era estrictament la concepció basada en la visió antropològica del segle XIX, però me mancaven alguns dels discursos i reflexions importants que avui consider imprescindibles. Per exemple, abans hauria inclòs elements com la religió i hauria entès que es podien afegir categories però no eliminar-ne.
Així doncs, el que exposaré a continuació, és la construcció pròpia del que entenc com a cultura i l’argumentació que en faig al respecte.
En primer lloc, descartaria radicalment la concepció antropològica de cultura forjada al segle XIX, ja que en cap cas s’hauria de percebre com un calaix de sastre on tot té cabuda. És a dir, aquesta concepció inclou tot l’art –”arts clàssiques”, cinema, fotografia, literatura, teatre, música, modes de vida, drets fonamentals, sistemes de valors, tradicions, creences, etc.–. Si tot és cultura, llavors res ho és.
En segon lloc, crec que el més encertat seria adoptar una concepció lligada a la idea que la cultura, tot i que sempre es transforma en representacions i pràctiques, actua com un procés que genera i estimula, mitjançant la iniciativa personal, el desenvolupament humà individual i el procés social que permet entendre, interpretar i transformar la realitat. És a dir, la cultura com una acció d’experimentació lliure i sense restriccions o imposicions de les persones per tal d’arribar a les seves pròpies metes. En cap cas, doncs, identificaria la cultura simplement com la suma dels coneixements acumulats i transmesos o com processos amb valors immutables al llarg de la història, sinó el contrari, ja que els valors poden ser substituïts per altres –i inclús eliminats definitivament– a causa de la seva naturalesa contingent. Aquesta idea crec que és clau que la interioritzem d’una vegada sense tenir por, especialment pel que respecte a la denominada “cultura popular”.
Així, situaria la cultura en una tessitura de canvi constant, perquè si els processos perden els valors que li han estat atorgats per un col·lectiu, també perden la seva significació i deixen de formar part de la cultura per passar a ser vestigis històrics. En aquest sentit, quan es retiren els hàbits culturals del conjunt de processos que conformen la cultura i es dona lloc a l’ampliació de l’esfera de presència de l’ésser, és quan apareix la cultura.
A més, pens que és important que s’incorpori la idea del relativisme cultural, ja que cada cultura té un estil específic, uns valors propis reconeguts, unes funcions concretes i uns vincles i nexes determinats en un marc cultural específic. S’hauria d’ometre, això no obstant, qualsevol tendència particularista amb relació a comparar sota criteris de supremacia, excel·lència o universalitat una cultura enfront una altra. La cultura s’ha d’entendre dins un pluralisme, on els processos que la conformen coexisteixen a través del diàleg, de l’intercanvi d’idees i experiències i de l’apreciació de valors i tradicions.
És a dir, actualment entenc la cultura com aquells processos –conjunt de representacions i pràctiques– heterogenis a cada context específic i dotats de valors contingents que generen i estimulen, mitjançant la iniciativa individual, el desenvolupament humà individual i els processos socials.
No obstant, segurament aquesta definició mutarà d’aquí a uns anys.
