Joan Simonet (Alaró, 1973) és enginyer agrònom i ha estat batle d’Alaró pel Partit Popular. Llargament vinculat al món de l’agricultura, tant des de l’àmbit sindicalista (ASAJA) com polític (gerent de Fogaiba) ara és conseller d’Agricultura.
Quin és el sentit de les reivindicacions del món de la pagesia?
Les reivindicacions que ens fa arribar el sector són a dos nivells. El primer nivell vol traslladar tant a Madrid com sobretot a Brussel·les l’excés de burocràcia administrativa que tenim, i que surt dels regalments i directrius de Brussel·les que després els estats han de trasposar. Els primers que volem que es llevi la burocràcia som els qui la gestionam. Per tant, compartim totalment aquestes reivindicacions i així ho anam traslladant més amunt.
Quin és el segon nivell de reclamacions de què parlaves?
Fa referència al producte de fora i obre dos debats diferenciats. D’una banda, des d’Europa, com també ho fan els ciutadans, es demana una agricultura molt més respectuosa amb el medi ambient, amb mesures de seguretat alimentària i amb garanties de benestar animal. Això és bo, però també provoca unes exigències laborals per als treballadors de l’agricultura, cosa que té unes conseqüències, la principal, que produeixes més car. I no entraré a valorar si amb aquestes exigències produeixes més o menys quilos. El que veim és que ens arriben produccions del mateix producte d’altres països de fora d’Europa als quals no se’ls exigeix el mateix que el que es demana aquí. La idea és que tots juguem igual o no juguem. En aquest mateix nivell hi ha una altra preocupació, que és la de la insularitat, que ens afecta a l’hora de competir amb productes de la Península. Volem que es reconegui aquest fet. S’han fet passes, però també hi hem d’afegir els efectes del canvi climàtic, i les illes són unes zones molt delicades amb aquest tema.
Què hi podeu fer des de la Conselleria?
Agilitzar les ajudes perquè arribin quan més prest millor. Ens hem trobat amb un FOGAIBA embossat que, a més, feia un any que no tenia gerent. El que feim ara és girar la dinàmica. La pitjor situació que hi pot haver és que les ajudes siguin dins el calaix en comptes d’ajudar el sector. Per exemple, les ajudes de la PAC no eren convocades fins dia 28 de febrer, ara hem aconseguit que es convoquin dia 1 de febrer.
Hi ha controvèrsia sobre els preus dels productes…
El sector ens demana molt també sobre la promoció del producte local. Tothom sap o tothom diu que si cobrassin uns preus justs pels seus productes no els farien falta ajudes. Hem de vetlar pel compliment de la llei alimentària, però també calen campanyes de promoció i conscienciació.
Com ha estat la participació en aquestes mobilitzacions? Es pot dir que la mobilització es transversal dins el sector?
Jo vaig viure les mobilitzacions de final del 19 i principi del 20, i hi vaig participar com a representant del sector, i puc dir que ara hi ha més gent mobilitzada. Hi ha una participació i una unitat que ja fa anys que existeix dins el sector, i tant els tres sindicats agraris com les cooperatives es maniesten amb missatges unitaris. Es tracta de deixar de part les coses que ens separaven. El sector necessita anar unit i aquesta és la primera pedra.
Fins a quin punt es pot dir que les mobilitzacions han estat instrumentalitzades per l’extrema dreta?
Aquí a les Balears això no ha passat.
De qualque manera, el sector de l’agricultura ecològica pot ser vist com a corresponsable de l’objecte d’aquestes mobilitzacions. De quina maner s’hi ha relacionat?
La representativitat real és dels sindicats, ASAJA, Unió de Pagesos, UPA, les cooperatives. I tots tenen dins les seves estructures aquests pagesos. Pot ser que hi hagi gent que no se senti representada per aquests sindicats, i tenen el seu dret a exposar la seva postura, també. Tanmateix, també és cert que algunes de les reivindicacions coincideixen. A les Balears tots els sistemes productius són totalment compatibles.
En un entorn econòmic de monocultiu turístic, on la gent ocupada en el sector primari és un percentatge ínfim de la població, i per tant també la seva incidència en el PIB… és rendible, ser pagès?
Hi ha explotacions agràries que tenen rendibilitat. I hi ha exemples pioners que demostren que els números surten. El vi, l’agricultura ecològica, la formatgeria… petites explotacions vinculades a la modernització o a la innovació, o a l’aigua… N’hi ha d’altres que desgraciadament tenen terres magres o que treuen productes sense mercat suficient. Els garrovers els darrers cinc anys han estat molt rendibles. Ara només empaten. L’ametla de secà ara no ho és… També cal tenir present que a l’agricultura els ritmes són molt lents. Un garrover que sembres ara no et donarà garroves fins d’aquí a vuit anys, i si aquí hi afegeixes sequeres i canvis climàtics, les coses es compliquen encara més.
I la solució quina és?
La solució perquè tot sigui rendible no surt només d’aquestes reivindicacions. De res servirà la promoció del producte local si el consumidor no està convençut que ha de pagar un poc més si vol producte local, amb els beneficis que això reporta, com ara disposar d’un producte més fresc i amb menys impacte en el medi.
A banda de l’agilització de les ajudes, quines altres mesures podeu prendre?
Necessitam una simplificació de la normtivaa, per facilitar la feina als pagesos. Impulsam un pla estratègic de la remaderia. Donam suport de formació i seguiment. Volem fer formació de gestió, i no deixar la professionalització en termes exclusius de producció, sinó també de gestió. Ara bé, els pagesos no han de fer papers, sinó que els han de fer els tècnics que fan feina per a ells. Necessiten un cos tècnic seu que ho dugui. També calen nous cultius adaptats al canvi climàtic, i una aposta clara per la utilització de l’aigua depurada, que fins ara se salinitza en el procés de consum.
La Conselleria ha d’aportar terres perquè siguin cultivades? Un banc de terres ha de ser cosa de l Conselleria?
Hem tret a concurs la gestió de les terres de la Duaia, al parc de Llevant, perquè el guanyi un pagès i les pugui gestionar durant set anys. És una terra pública que hem posat a disposició dels pagesos. Estudiam també que la resta de propietats públiques en puguin formar part.
Hi ha moltes terres abandonades. Podrien ser adquirides pel Govern i cedides amb fórmules semblants als pagesos?
No estam per comprar terres i fer d’això una política generalitzada. A les finques que ja tenim, adquirides amb criteris de protecció del territori si que veig positiva i viable aquesta fórmula. Podria passara al parc de Mondragó, si ens venguessin terres a un preu que funcionàs, però perquè passi has de tenir una massa crítica.
Per ser sostenible el sector necessita mà d’obra barata. Fins a quin punt s’abasteix l’agricultura mallorquina de treballadors en situació irregular?
Ho desconec totalment.
Hem parlat de les mobilitzacions aquí i de les possibles respostes des de la Conselleria. Però quin ambient es respira a Brussel·les? S’intueixen vents de canvi?
Sembla que s’acosta un canvi de model. Em consta que en el darrer Consell Consultiu de Ministres tots els estats d’Europa transmeten que el ritme de canvi proposat per la UE no és el que esperaven. Jo estic convençut que sí que hi haurà modificacions. També és cert que pensam sempre en les administracions, i el consumidor europeu ha de comprendre també el que passa. Tenim un consumidor molt urbà que desconeix el que es fa a fora vila, i que no és conscient dels costos que tenen les seves exigències envers un producte sa i sostenible.
Tornant al producte que ens arriba de fora. La solució quina és? Posar aranzels a les fronteres?
La solució real dins un tractat de lliure comerç ha de ser una altra. Nosaltres exportam patates a Anglaterra, però ells ens exigeixen unes auditories que hem de complir. Si la UE fa un contracte perquè interessa políticament i econòmicament amb Egipte, haurà d’exigir que les patates que faci Egipte siguin en les mateixes condicions que les que es fan a Europa. És el que anomenam clàusules mirall.
