El contraban de tabac (II)

El calaix del temps. Albert Carvajal

El fet és que en començar el segle XIX la problemàtica es tornà insostenible per a la hisenda reial i els administradors ciutadans de la reial hisenda hagueren d’intervenir directament. El 28 de setembre de 1829, estant reunit el Consistori, es presentà el visitador Manuel Martínez manifestant el seu descontent per la manca de mitjans que l’Ajuntament aportava en la lluita contra el contraban, principalment de tabac, no només perquè suposava la destrucció de la riquesa del país sinó també pels perjudicis que causava entre els illencs. En el seu discurs va ometre citar també les pèrdues que ocasionava a la hisenda reial. El visitador afegí que el frau era escandalós a Manacor com ho provaven el nul consum de tabac a l’estanc local; la gran quantitat de partides il·legals que s’havien capturat en les costes manacorines i el fet que a la mateixa presó de la vila es venia sense cap mena d’impediment.
Tot plegat era la prova que les autoritats locals no vigilaven com era el seu deure i miraven amb indiferència els interessos de l’Estat i els seus propis. Seguidament, exigí als presents que li presentassin les diligències que adoptarien en endavant per acabar amb el problema quan era una de les viles on es consumia més tabac en relació al número d’habitants. Els regidors mantingueren un silenci sepulcral (cosa que ens fa creure que ells mateixos tenien interessos en el negoci) i només el batle gosà respondre el visitador argumentant que la principal causa de l’augment del contraban de tabac era la baixa qualitat del que es despatxava la vila i, davant la dificultat de controlar l’entrada de partides fora de llei, s’atreví a aconsellar-li que posàs a l’abast de la gent tabac de primera.
Conscient de la realitat de les paraules del batle, i com a mostra de benvolença, el visitador disposà que el tabac que es posaria a la venda a Manacor seria el brasiler de qualitat superior. Però tot i amb això, els estanquers durien el control de les persones que comprarien a l’estanc i se’ls lliuraria un document acreditatiu de manera que la resta de fumadors serien considerats defraudadors i mantenidors del contraban. L’Ajuntament restaria obligat a fer les crides oportunes per tal d’informat el poble alhora que promouria la venda a l’estanc i ampliaria el nombre de les guardes de costa. Ben segur que tota aquella normativa restà en vigor poc temps i el costum de mercadejar tabac de procedència no oficial es reprengué amb més força que mai.
Després d’uns anys d’aparent tranquil·litat, el 31 d’octubre de 1834 es rebé una circular del Capità General (en qualitat de president de la Junta Superior de Sanitat) on s’amonestava novament l’Ajuntament pel fet d’existir a la vila molts subjectes que es dedicaven al tràfic i contraban de productes prohibits, principalment de tabac. La missiva obligava el batle o, en el seu cas, a l’escrivà, a llegir-la en veu alta en presència dels regidors perquè quedessin assabentats de tot el seu contingut i que l’endemà mateix la fes coneixedora al poble mitjançant un pregó públic.