Rafel Nadal (Girona, 1954) serà a Manacor, Móndellibres, 19:30h, dilluns que ve per presentar El fill de l’italià, la novel·la amb la qual ha guanyat el premi Ramon Llull de novel·la.
El fill de l’italià és una novel·la històrica?
Jo no faig novel·la històrica, perquè sempre dic que no faig una foto, sinó que pinto un quadre, i no sempre figuratiu. Cert és que es tracta d’una història basada en fets reals, però em permeto llicències al servei de la trama i dels personatges.
Tanmateix, us documentau…
Sóc molt escrupolós amb la documentació. He estat un any parlant amb el principal protagonista a Caldes de Malavella, he viatjat a seguir el rastre dels supervivents del Roma i he estat a Nàpols, a Sardenya (on s’enfonsa el vaixell). Però quan arriba el moment de començar a escriure, aparto la documentació i em quedo amb el que ha fixat la meva memòria, per donar pas a les emocions i a les passions.
Hi ha una història d’amor… és aquesta la part novel·lada?
El llibre és la història de l’enfonsament del vaixell insígnia de l’armada italià, el Roma, a la costa sarda, per part dels alemanys com a venjança per l’armistici que Itàlia signa amb els aliats. Hi moren 11.000 mariners. 600 aconsegueixen tirar.se a laigua, i busquen refugi a Maó, Pollença i Sóller. No es refugien a Itàlia, perquè no era territori neutral. Tots arriben després a Caldes de Malavella, un total de 1.000 mariners joves en un poble de 2.300 habitants. El llibre explica la història d’un home que als setanta anys cerca el rastre de qui hauria estat son pare, un d’aquells joves mariners italians…
Mediterrània, obstacles, viatge… som davant una odissea moderna?
Hi ha una doble odissea: la dels mariners que tarden un any a poder tornar a Itàlia i la del fill que amb 70 anys és un Telèmac que comença a buscar Ulisses, son pare. Ell sempre es va sentir diferent, però mira cap endavant i està satisfet del que deixa: un futur per als seus fills diferent del que va viure ell.
És viva aquesta història, encara, entre lesfonts orals?
No gaire. A Caldes, pràcticament gens. Tot es va intentar oblidar, a cada casa hi ha un rumor. A Mallorca n’hi ha molt poc record. A Maó sí que és més viu. Molts d’aquests supervivents encara anaven de vacances a Menorca, i els diaris locals els entrevistaven.
