Skip to content

“El Finnegans Wake és una obra fosca a propòsit, que està escrita a partir de l’anglès, no en anglès”

Parlam amb Joan Antoni Cerrato Rosselló (Manacor, 1961), que ha guanyat la modalitat Premi-Beca de Traducció Vidal Alcover, dels Ciutat de Tarragona, pel projecte Finnegans Wake, I, versió de la primera part del clàssic de James Joyce.

El Finnegans Wake de Joyce, per les seves característiques formals trencadores i per l’alt grau d’experimentació, es considera una obra gairebé impossible de traduir. Quin ha estat el vostre enfocament respecte d’aquesta tasca?
L’únic enfocament posible: no trair la voluntat del seu autor d’oferir una obra fosca a propòsit, que està escrita a partir de l’anglès, no en anglès. Oferir de la manera més fidel possible tots els neologismes, jocs de paraules i simbolismes traslladats a un català “inventat” quan ha calgut, perquè el Finnegans Wake només utilitza un quinze per cent de la llengua anglesa, allò que equivaldria a l’esquelet morfosintàctic, i juga amb la composició de paraules utilitzant més de quaranta llengües. Com consta a l’acta de concessió del premi, l’autèntic protagonista de la novel·la (que jo no la qualificaria així, sinó que més aviat es tracta d’una paròdia vodevilesca) és el llenguatge i els canvis de textura i significat, però la trama, subtil, aconsegueix de traslladar-nos a un espai quotidià fet llegendari a partir de tècniques molt complexes: tota la humanitat concentrada en un volum únic que encara ara ens interpel·la amb els seus profundíssims enigmes.

La vostra obra és, encara, un projecte de traducció. En quin estat es troba, doncs, el projecte? Teniu pensat de continuar-lo?
De fet, el premi consisteix en una beca-projecte per a la realització del projecte de traducció; per tant, disposaré d’un temps, que normalment és d’un any com a màxim, per a lliurar l’obra traduïda, en aquest cas la primera part (en té quatre). Però jo lluitaré per poder publicar l’obra completa. Trob més lògic que la recreació (una traducció és impossible) del Finnegans Wake complet l’ha de fer la mateixa persona. Cada traductor és un món i el treball final ha de ser coherent.

Quin és el fragment de l’obra que creieu que més satisfacció us donarà de traduir? Com valorau, del punt de vista més personal, la tasca que heu emprès?
Bé, el darrer capítol de la primera part, “Anna Livia Plurabelle”, és una autèntica meravella. Per donar tan sols un exemple. Personalment, sent que el treball és d’allò més engrescador, hi pas molt de gust pastant les paraules com si fossin plastilina, la llibertat del traductor en aquest cas és extrema. Hi ha vegades en què dic “Entenc alguna cosa!” i no pas “No hi entenc res de res!”. Cal tenir present que, com si es tractàs de poesia, aquesta obra cal llegir-la en veu alta, no és una obra merament per ser llegida, sinó per viure-la; es tracta d’una història onírica. El més important, emperò, és la possibilitat d’integrar aquesta obra imprescindible al nostre patrimoni cultural català, com ja s’ha fet en altres països (deu, concretament). A més a més, he de dir que és un orgull que un manacorí hagi tingut l’honor de rebre un premi d’alt prestigi que porta el nom d’un altre manacorí, aquest cop il·lustre, com és Jaume Vidal Alcover. Tot queda a canostra.

Back To Top
Search