El calaix del temps. Albert Carvajal
A l’Edat Mitjana els forns eren un monopoli reial. Aquell privilegi, per sorprenent que sembli, suposava el control en la manipulació i la fabricació de peces de metall, com ara útils per al conreu, eines i armes, a més d’evitar la seva fossa per a la falsificació de moneda. Els forns també eren uns immobles que implicaven un perill potencial per a la població: el seu descontrol podia provocar un incendi de proporcions imprevisibles, donada l’abundància de fusta i material combustible amb què es construïen la major part de les cases de l’època. Cal considerar altrament que la seva edificació no era assequible per a qualsevol persona. La presència d’un forn comportava no només l’adequació d’un gran espai o fins i tot d’una casa sencera sinó també l’aportació de materials com pedra, fusta, guix i argila (béns que no estaven a l’abast de tothom), a més de disposar d’una persona que diàriament s’ocupàs d’alimentar-ne el foc. Per totes aquestes raons, la majoria dels forns existents a Mallorca des de la segona meitat del segle XIII eren en mans de senyors o del rei, que els arrendaven anualment a particulars en subhasta pública amb el compromís de pagar un cens prèviament pactat. Se’ls coneixia com a forns de puja o de fleca, d’aquí els noms de forner o flequer per referir-nos als artesans que tenien per ofici l’elaboració i venda de pa i altres productes de rebosteria en una fleca o obrador.
A Manacor, aquest servei es documenta des dels primers anys de la conquesta. Aleshores, se’ls considerava quelcom indispensable en la formació de les viles. La gent solia pastar el pa a ca seva i el portaven després a coure als forns públics. El dia que començava el lloguer, l’arrendatari manava una crida ordenant que tots aquells sense forn propi no gosassin anar a coure el pa a forn extern sinó al de propietat del rei. La seva administració depenia de la Procuració Reial.
I així fou com, iniciada la dècada dels anys 1740, Manacor es trobà sense explotador del forn públic per la qual cosa el Procurador Reial, Marquès de la Torre, ordenà establir un trast per a cases amb forn a favor de Jaume Bennàsser, sastre d’ofici i habitador a Ciutat, qui obtingué el monopoli de ser l’únic forner a qui li permetien coure el pa dels particulars i vendre els seus productes a la vila, prohibint-se alhora la fàbrica o venda a un tercer de pa blanc o moreno (el més popular i barat era el conegut com a ‘pa de puja’, que es venia sobre taules al mateix forn), bescuits, congrets o altre gènere de massa (inclosos els fideus). Als regidors de torn no els agradà gaire, aquella decisió del procurador, perquè les pràctiques duites a terme pel sastre/forner aviat anaren en perjudici dels habitants de la vila, en particular dels pobres i malalts els quals, amb les poques almoines que aconseguien arreplegar, no podien acudir a Ciutat o a les viles veïnades per adquirir els productes que el forner local venia més cars i de pitjor qualitat.