Toni Nicolau, líder dels antics Ocults, va ser també president de l’associació Músics per la Llengua, que va ser una pota fonamental a l’hora de sostenir amb cançons i alegria les marxes pel tren.
Com va ser la vinculació de Músics per la Llengua amb les marxes pel tren de Llevant? Va arribar des de bon començament?
Músics per la Llengua es va crear a partir d’una xerrada que vàrem tenir Suso Rexach i jo durant la segona marxa pel tren. L’any 2000 vaig venir a viure aquí i en Suso i jo ens vàrem conèixer caminant d’una estació a una altra. Record haver tocat a totes les marxes on vaig anar. A Manacor, a Son Carrió, a Sant Llorenç, a Son Servera, a Artà…
Com era la participació dels associats a les marxes? Els convocàveu amb una circular? Quina resposta teníeu?
L’associació i els músics estaven actius i particivpaven a l’hora que la gent començava a arribar als escenaris. La resposta era sempre molt bona, però els músics que hi participaven eren sobretot de la part de Llevant, on també hi podem incloure Felanitx, a banda de Manacor, Sant Llorenç, Capdepera, Artà, que eren els qui s’hi apuntaven primer. No hi podia participar tothom que s’oferia, perquè era inviable tant per infraestructura com per temps. Havíem de prioritzar els músics de la comarca.
Creus que tant la Plataforma pel Tren com els Músics són fruit exclusiu d’aquell moment històric?
Va ser un moment on hi havia una certa dinàmica de moviments col·lectius. El GOB estava més actiu i més present. Miquel Àngel March era a les rodes de premsa. Hi havia més consciència d’associacionisme. Record haver estat a Cala Petita, els moviments per salvar sa Dragonera, s’Estalella… Hi havia una consciència de proteccionisme, i això s’ha anat diluint a mesura que ha augmentat la població de l’illa i ha minvat el sentit de pertinença i d’estimar allò propi. No em cabia dins el cap que en lloc d’afegir transport es dedicassin a fer autopistes. I quan varen decidir posar el tren va ser un tren tercermundista que només arribava a Manacor, mentre a la Península posaven quilòmetres i quilòmetres de trens supermoderns.
Costa que la gent nouvinguda se senti seu el lloc on habita, i senti que pugui incidir i canviar les coses.
L’arrelament és molt feble, i això és molt difícil d’aturar. I quan et passen vint-i-cinc anys per damunt tens una sensació… no vull dir de derrota, però sí de molta d’impotència. Però també és ver que hi ha molta més població ara i que si el missatge els arriba, s’hi apunten, perquè el transport públic és més ncessari que mai. I és vergonyós que passin els anys i que, tant si governa la dreta com si governa l’esquerra, continuem sense millorar les infraestructures. El Govern autonòmic no pinta res a Madrid.
Tothom que va venir a les marxes recorda aquella versió de Village People: “Jaume (Matas), no mos facis aquesta putada…”. Recordes com va néixer?
Sí. Hi va haver una reunió a Capdepera, i la gent que va venir de Capdepera estaven dins un grup de música coral. Proposàrem que es reunís aquesta coral, hi vaig anar amb un gravador digital i férem una sessió on vaig anar estirant paraules a la gent. D’aquí creàrem una cançó i l’enregistràrem.
