N’hem parlat taantes vegades, que la cosa ja deu cansar. Cada vegada que es construeix una escola nova, els professionals de la docència ja demanen que es projecti la següent. L’administració va sempre per darrere els problemes, no és capaç d’avançar-s’hi mai. Passa amb l’educació, però també amb la sanitat. Ja en parlarem, si no, de les necessitats que continuarà havent-hi en haver-se estrenat la imponent ampliació de l’Hospital de Manacor.
Avui, però, venim a parlar d’instal·lacions esportives. Fa dècades que tenim les mateixes, segurament només amb els afegitons més recents del pavelló de l’IES Porto Cristo i del de l’IES Manacor, ambdós vinculats a la Conselleria d’Educació. Cal, com a mínim, un nou pavelló poliesportiu, sinó dos, de l’estil del Miquel Àngel Nadal, o fins i tot més gros i més ben dotat, amb l’objectiu també que si torna a haver-hi l’oportunitat, no hi hagi cap club que se n’hagi d’anar a un altre indret peruè a Manacor no tenim les instal·lacions suficients per albergar un equip de primera divisió, com ja va passar en el seu moment amb el Fisiomedia Manacor, avui Palma Futsal.
La urgència, però, la necessitat imperiosa, venen d’una altra banda. La població no s’atura d’augmentar. No s’aturen de néixer clubs esportius. I els que hi ha no s’aturen d’augmentar en nombre d’equips. Les instal·lacions són les mateixes. El departament d’Esports de l’Ajuntament i els mateixos clubs fan vertaders equilibris per poder encabir tots els seus entrenaments i partits de competició en un calendari que faria tornar boieta la ment més sistematitzada del món. És obvi que les instal·lacions que tenim ara mateix, idò, són insuficients. Per això sembla un error difícil de comprendre que el Pla General, que tenim aprovat de fresc, no tengués prevista una reserva de sòl per construir-hi noves instal·lacions esportives. Ara caldrà una nova modificació del planejament, amb tota la demora de temps que això suposa.
Hi ha, no obstant tot això, una darrera reflexió que no podem deixar de fer. Una part de la població ha abandonat el carrer. Els carrers i les places varen ser entesos durant segles com un espai de joc comunitari. Avui sembla que els carrers són un perill en el qual només hi campa un determinat sector de la població, segurament aquell que no es pot pagar fitxes ni quotes de club. La resta, en una absurda concepció de modernitat asèptica i segura, veuen millor l’esport federat i reglat o el joc de pantalles ensofronyats dins una habitació fosca que no la llibertat dels carrers i les places. Potser avui tenim una societat organitzada, però el preu que en pagam és el d’uns espais comuns deshumanitzats i hostils. És una llàstima que ningú ho vulgui corregir.
