Skip to content

El Manacorense: la valenta aventura periodística que se’n va anar en orris (I)

El calaix del temps. Albert Carvajal

El dissabte 3 d’agost de 1889 és una d’aquelles dates que ocupen un lloc destacat dins la història de Manacor. Aleshores, veié la llum el pioner dels setmanaris que ha tengut la nostra ciutat, El Manacorense, publicació d’efímera existència, ja que només se’n publicaren vint-i-sis exemplars (deixà de sortir al carrer el 25 de gener de 1890). Alguns estudiosos n’han analitzat el contingut, que en l’editorial d’aquell primer número ja deixava palès el seu caràcter apolític, molt allunyat (diríem que només teòricament) de les dues faccions que controlaven la vida manacorina des de tots els àmbits imaginables: els liberals-fusionistes i els conservadors, en uns anys de plena vigència d’un caciquisme exasperant i d’una crisi econòmica que copejava la gent més humil. L’objectiu que perseguia El Manacorense no era d’altre que fer conèixer i lluitar pels productes locals, principalment el vi, del qual depenia la major part de la població.
Però, d’on o de qui sorgí la idea de crear un setmanari a Manacor? Les fonts de què disposam són escasses, però ens permeten constatar que el projecte l’inicià una societat coneguda com a “Club de Caza y Pesca”, fundada pels volts de 1886 amb la finalitat de promoure aquelles pràctiques esportives entre els manacorins. Tenia la seu social a l’entresòl de la fonda Femenias, aleshores punt de trobada del progressisme local. D’igual manera que altres associacions existents llavors a la nostra vila, els seus membres es declaraven apolítics (sempre sobre el paper) i propugnaven una societat lliure del control dels senyors amb independència del bàndol en què militaven. Per això mateix, la directiva (en desconeixem els integrants) proposà en data 23 de febrer de 1888 obrir una impremta i editar un diari per al foment i el desenvolupament dels interessos materials i morals de Manacor. Per a la consecució de tal fi, “se cuenta con valiosos elementos, decididamente dispuestos á sacrificarse en tan útil como necesaria empresa”. Entre ells es trobaven Ramon Mas Mas, Bartomeu Sureda Grimalt i, principalment, Bartomeu Frau Sansó (ca.1826-1909). Frau, llibreter de professió, desenvoluparia un paper força destacat en l’obertura de la impremta. Era un dels cappares del republicanisme local des del temps de la Primera República. Home de gran formació, restava al capdavant de l’empresa que contractava les companyies de sarsuela que actuaven al Teatre Femenies i disposava de contactes amb sectors progressistes catalans. La seva llibreria, al carrer de la Soledat, seria el centre de subscripcions del diari.
Passada a votació la proposta just una setmana després, els socis del “Club de Caza y Pesca” l’acceptaren unànimement. La primera passa per a l’aparició d’una publicació periòdica a Manacor ja estava feta. Però aviat sorgiren entrebancs no prevists a causa de la postura de bona part de les classes dirigents locals, que no veien amb bons ulls la implantació d’un diari que pogués posar en qüestió les polítiques que estaven duent a terme, sovint d’una il·legalitat manifesta i que ningú no s’atrevia a denunciar. Per això mateix, les temptatives preliminars d’instal·lar una impremta, passa prèvia a la publicació del diari, resultaren inútils.

Back To Top
Search