El calaix del temps. Albert Carvajal
Hom creu que el gener de 1889 s’havien hagut de tancar dos projectes força avançats davant l’oposició de certs sectors polítics. Fins que el 8 de juny la premsa ciutadana recollia la notícia que un impressor català acabava de llogar una casa per tal de muntar-hi una impremta i començar les impressions a principis de juliol. Tot sembla indicar que aquell impressor ‘català’ era Bartomeu Camps Vives i el negoci, que rebé el nom de ‘Tipografía Manacorense’, es localitzava al número 8 de la plaça del Convent. Per la propaganda de l’època sabem que a l’establiment s’hi feien “toda clase de impresiones, rápidas y económicas. Además, hay un gran surtido de cromos de buen gusto y elegancia, oleografías de todos tamaños, desde un céntimo hasta 5 pesetas. Centro de suscripciones y encuadernaciones, especialidad en sellos de cautchú, tarjetas de visita desde seis reales el cien”.
Aconseguida la maquinària, el futur setmanari va ser batejat com El Manacorense. A sota del nom i l’escut del poble, a la capçalera, s’hi llegiria “Periódico literario y de intereses locales y del partido judicial”. La redacció i administració eren al carrer d’en Bosch número 9.
No sabem gaire cosa del grup de persones que restà al capdavant del setmanari, nascut, com hem dit, en uns anys que el caciquisme era omnipresent. Tal fet no fa més que demostrar que els poders fàctics de l’època no veieren amb bons ulls la difusió d’un mitjà que podria qüestionar les seves maneres de dirigir la vida local. Ben segur que els promotors de ‘El Manacorense’ n’eren conscients, de les dificultats a què haurien de fer front. El director que signà l’editorial del primer número era Ramon Mas Mas qui, sotmès a fortes pressions (no debades era interventor de l’oficina d’hisenda a Manacor), es veié obligat a cedir la direcció a Miquel Ferrer Riera per haver estat nomenat administrador interí de la sucursal manacorina (un premi per deixar el setmanari?). Però devia ser una persona mala de tòrcer perquè quasi un mes després es nomenava un administrador nou i Ramon Mas retornava a la intervenció, fins que a finals d’agost de 1890 era destituït per passar interinament a la secretaria de l’Ajuntament de Porreres. Restava clar que posar-se al capdavant d’una publicació com aquella, malgrat que s’hagués declarat apolítica, havia tengut conseqüències per a la seva carrera professional. La direcció de Miquel Ferrer, de qui no disposam d’informació, ens permet entreveure cert posicionament proper al fusionisme local… però difícil de demostrar.
A la substitució del director Mas a principis d’octubre de 1889 (només dos mesos després de néixer ‘El Manacorense’) li seguí l’atac al ‘Club de Caza y Pesca’, responsable primer del setmanari, el qual es dissolia quasi al mateix temps de la retirada de Mas. Però els seus socis constituïen de manera immediata una nova societat titulada ‘Club Manacorense’ per defensar els interessos de Manacor sota el comandament d’una nova junta directiva encapçalada per Rafel Rosselló (president); Antoni Billoch (vicepresident); Gabriel Ferrer (vocal); Antoni Bassa (tresorer) i Sebastià Perelló (secretari).
El mal ja estava fet i, malgrat els esforços de Miquel Ferrer i Bartomeu Frau per continuar endavant, la política acabaria amb aquella valenta aventura periodística. Afortunadament, per poc temps, ja que el 8 de febrer de 1890 naixia La Verdad, d’existència més llarga, fins al 7 de febrer de 1891.
