skip to Main Content

El medi ambient atrapat en el binomi: realitat – pragmatisme i fonamentalisme

Indigneu-vos. Pep Barrull

Acabada la COP26 o cimera de Glasgow, que hauria de permetre posar en solfa acords que garanteixin la disminució dels gasos d’efecte hivernacle a través d’una reducció dels combustibles fòssils (carbó, petroli i gas) amb l’objectiu de limitar el creixement de la temperatura global del planeta a no sobrepassar 1,5 graus el 2030 i fer possible la neutralitat el 2050, els seus resultats són més que decebedors. Tot ha quedat en una declaració de què caldria fer, però, no hi ha xifres, ni terminis, ni quines reduccions farà, cada país, cap compromís en ferm. Era la darrera oportunitat? Essent que només falten nou anys, molt probablement sí. Els molts estudis que s’han publicat i totes les alertes dels científics i experts en canvi climàtic, sembla que no tenim més temps.
De tota manera, es veia a venir, a mesura que es donaven a conèixer esborranys, tots estaven carregats de bones paraules, però les concrecions i obligacions per als diferents països no es tradueixen en xifres concretes, segons han denunciat les organitzacions ecologistes que hi són presents. I això és així en totes les cimeres, Rio de Janeiro, París, bones paraules, declaracions d’intencions, molt de bombo i plateret, però en la signatura dels acords hi ha més pa que formatge, i en això estam. Els acords de París establien que els països rics donarien 100 mil milions de dòlars cada any als més pobres per tal de facilitar la reducció d’emissions i adaptar-se al canvi climàtic (no oblidem que els països desenvolupats som els responsables de la generació d’emissions en segles i els efectes són més perniciosos per als països subdesenvolupats). I això s’hauria d’haver produït el 2020. I mentre el planeta se’ns mor, no deixarem res per als nostres fills i néts. No hi ha pla B, no hi ha un altre planeta on viure. I ja fem tard. Ens calia aprofitar que els negacionistes ja no tenen arguments, s’han ofegat en la seva pròpia desesperació.
I tanmateix, som conscients que amb això no n’hi ha prou. Cal mobilitzar la població per a un canvi més profund amb relació al consum (vèiem les imatges del desert d’Atacama, a Xile, amb 39 mil tones de roba usada que s’exporta a Xile i convertit en un abocador de les sobres del primer món), així com en l’alimentació. I com fer-ho? Podrien les televisions, en especial les públiques, en hora de màxima audiència fer possible l’educació i conscienciació. Cal la implicació total davant aquesta emergència, i els estats assumir les seves responsabilitats. I què no dir de l’ajuntament de Vigo, amb alcalde socialista que guarnirà la ciutat amb 11 milions de bombetes, un milió més que l’any passat, i se’n sent orgullós. Satisfer la ciutadania sí, desbarrar no. O el míting de Pablo Casado, afirmant que a les 20 hores no es pot produir energia fotovoltaica perquè fa fosca… No sap, encara, que hi ha uns instruments que es diuen acumuladors? I aquest esperpent d’individu vol ser president del gobierno? Realment patètic i perillós. I és aquesta la realitat, la majoria dels nostres polítics són uns autèntics ignorants i inútils.Certament que aquesta carrera consumista que ens ven el capitalisme, la publicitat i el màrqueting, qualque alcalde passat de rosca, la capsa beneita, les marquesines i un llarg etcètera. A tot hi hem de sumar una posició de grups ecologistes que em costa d’entendre, i no és d’ara. Si ens cal promoure la producció d’energies renovables i netes per enterrar la crema de minerals fòssils, l’oposició a la creació de parcs fotovoltaics, amb plaques o amb parcs d’aerogeneradors siguin terrestres o marítims, i per raons d’impacte visual, paisatgístic, turístic, etc. és un contrasentit. No es pot estar contra tot, l’equació no quadra.
Ningú s’oposa que els ciutadans omplin les teulades de plaques solars. Us imagineu l’impacte que tindrà quan tot un poble tengui totes les teulades plenes de plaques? O una ciutat? No hi ha dubte que és més bella una construcció acabada amb teules àrabs. Caldrà establir límits, per exemple ells edificis històrics i arquitectònicament d’interès (la Llotja, la Seu, l’edifici de GESA, etc.). També caldrà preservar les terres productives, o que ho podrien ser. Però cal fer possible la sobirania energètica, per exemple de les Illes, i per això cal crear les condicions perquè sigui possible produir energia neta i acabar amb la utilització de minerals fòssils si volem preservar la vida al planeta. No és possible estar contra tot, o sí. Tornar als temps del llum de carbur, d’oli o d’espelmes, anar a dormir en pondre’s el sol. El debat s’ha de produir, i arribar a conclusions, i ha de ser ja. Hem de defugir el purisme.

Back To Top
Search