Skip to content

“El model del porta a porta és un impàs entre la recollida en contenidors ordinaris i en contenidors intel·ligents”

Joan Martorell Fuster (Pollença, 1984) és el director tècnic de l’empresa de gestió mediambiental Gram. Parlam amb ell sobre el sistema de recollida porta a porta, de la responsabilitat i la sensibilització ciutadana, del paper de les empreses privades i de les administracions en la gestió dels residus i dels mites sobre els sistemes restrictius de recollida.

Quina importància té, a Mallorca, el sistema de recollida porta a porta?
Entorn d’un 70% dels municipis de Mallorca tenen aquest servei de recollida almenys a una part del seu territori. Per exemple, els municipis amb costa solen tenir porta a porta al nucli urbà i contenidors a la zona més turística. A Palma, a Marratxí i a Santanyí encara no se’n fa.

Quins són els requisits perquè un municipi pugui tenir recollida porta a porta?
El requisit principal és l’altura dels edificis. Com més habitatges per portal hi ha, més difícil és implantar-la. Tot i així, ens hem adonat que els límits inicials que havíem posat, de 8-10 vivendes per portal, s’està incrementant i el sistema de recollida funciona. Tot depèn de la sensibilització dels ciutadans i de la bona resposta de l’empresa de recollida.

Quins sistemes de recollida de residus hi ha?
El porta a porta és un model d’impàs entre la recollida de contenidors ordinària i la recollida de contenidors amb identificació. El porta a porta el que fa és restringir l’accés a poder tirar rebuig qualsevol dia i a qualsevol hora. I què passa? Que t’adaptes al sistema o tens problemes amb els residus que generes. La següent passa és la fusió dels dos sistemes: contenidors amb targeta, als quals només pots tenir-hi accés quan se’t dona permís. Però per arribar aquí, s’ha de sensibiitzar la població perquè separi els residus i els dugui a tirar quan toca.

I quina és la tendència, en l’àmbit europeu? Hi ha grans ciutats europees que s’acullin al sistema?
La tendència és aquesta que t’he explicat: a les zones on no es pot fer recolllida porta a porta, hi ha contenidors intel·ligents.

Quin percentatge de recollida selectiva tenim als diferents municipis de Mallorca?
En general, el percentatge de contenidors sense restriccions és d’un 12-15% de selectiva. Si passam a porta a porta mixt, la selectiva s’incrementa a un 35-40% de mitjana entre ambdues zones. Els municipis amb porta a porta que no tenen cap contenidor a la via pública se situen entre un 55-60% de selectiva. I en la versió més restrictiva del porta a porta, que és la de la bossa vermella, els municipis tenen un 68-70% de recollida selectiva.

Aquest sistema requereix, com heu dit, de la participació ciutadana. És difícil, sensibilitzar la població?
Al final, sempre que hi ha un canvi en la societat, es genera una resistència que s’ha de gestionar. La societat és una roda que gira, i per canviar-ne la direcció s’hi han d’aferrar, per la inèrcia. Pens en un altre cas, que és el de la Llei antitabac. Quan va sortir, tothom vaticinava que seria un desastre, es crearen clubs de fumadors, etc. I ara és impensable per a nosaltres entrar a un bar i que qualcú fumi. Amb el porta a porta és igual, tot d’una la gent no s’hi avesa, però una vegada superat, la població ho troba millor.

Quins mites hi ha respecte del porta a porta i com els podem refutar?
Les excuses típiques són: 1. “Hi haurà residus pertot 24 hores”. I tu dius, què és que ara no n’hi ha?! En tot cas, canviarem la distribució d’aquests residus, i no hi seran tot lo dia, perquè la recollida està pautada el vespre.
2. “Això no funcionarà perquè a la comunitat som 25 i hi haurà 25 bosses cada dia a baix”. Idò no, perquè els mateixos ciutadans gestionaran els residus per no haver-los de treure cada dia.
3. “I si jo tenc feines, què he de fer, esperar que me toqui per baixar el fems?”. Al final, no podem fer un servei a la carta per a tots els usuaris, hi ha d’haver flexibilitat i adaptació.
4. “Hi haurà bosses de fems de gent incívica per tots els caps de cantó”. Sí que n’hi haurà, però no en una quantitat tan exagerada que permeti justificar els contenidors sense restriccions. Sempre hi haurà qualque persona que ho faci malament, però probablement serà la mateixa que deixarà un voluminós devora un contenidor, per exemple. El problema no és el sistema, en aquest cas, sinó l’usuari.

I el mite més estès de la gestió de residus és que, tanmateix, per molt que separem, tot s’ajunta i acaba allà mateix. És cert, això?
Puc respondre amb una altra pregunta: “Creus que un ajuntament faria tots aquests esforços i destinaria tots aquests doblers per no tenir un rèdit econòmic?”. Recollir els residus de manera separada suposa un sobrecost. I un ajuntament no ho fa per tenir emprenyats els veïnats, ho fa perquè separar aquests residus suposa o bé un ingrés de doblers, o bé exempcions de pagament. Per exemple, la secció rebuig es paga, a la concessionària TIRME, a raó de 140€ per tona. És a dir que cada tona de rebuig que no arriba a la planta processadora són 140€ d’estalvi per a l’ajuntament. I pels envasos, s’ingressen entre 260 i 300€ per tona.

Els ciutadans tenim la responsabilitat de sensibilitzar-nos i de canviar d’hàbits. Com ho podem fer en un context que les empreses incompleixen les normatives d’envasos d’un sol ús i de reciclatge? Què passa si ens venen envasos difícilment reciclables pertot?
Les empreses no venen res que no es vulgui comprar. I si les empreses fan envasos reciclables, però el consumidor no els separa, no serveix de res. I no estic culpant els consumidors! Perquè al final compram el que hi ha al mercat. Qui té, idò, la responsabilitat, en primera instància? Jo crec que l’administració, que ha de ser molt intervencionista i molt més valenta i restrictiva amb la normativa. I no parl només en l’àmbit autonòmic o estatal, sinó europeu. S’han de crear lleis i fer-les complir. Però hi ha uns lobbies empresarials que fan molta pressió perquè l’administració no sigui tan dura com hauria de ser. També incidiria molt en la idea de reduir residus, que és una cosa que ens podem acostumar a fer des de ja, i d’intentar evitar a tota costa malbaratar aliments. Perquè estam tirant, literalment, recursos al fems. Hi ha molta feina per fer.

Back To Top
Search