El nostre gra d’arena contra el plàstic

Aquesta setmana ha entrat en vigor la Llei de residus del Govern balear que prohibeix els plàstics d’un sol ús a tot el territori illenc. El text ha estat impulsat pel manacorí Sebastià Sansó, que, per segona legislatura consecutiva, és director general d’Educació Ambiental i Residus. La mesura és pionera a Europa i s’adapta a les directives continentals que preveuen la reducció dels plàstics d’un sol ús, amb l’objectiu de combatre la proliferació de plàstic no sols als abocadors sinó també als nostres mars i oceans. La condició de mar tancada que té la mediterrània, només amb aquella mica d’espirall per l’estret de Gibraltar, fa que el nostre arxipèlag esdevengui a més especialment vulnerable a la presència i efecte de plàstics i microplàstics. La contundència del text i la claredat d’idees dels qui l’han de fer aplicar, fan albirar un fruit que podria resultar ser l’enveja de tot Europa. Certament, però, la redacció de nombroses lleis sol ser sempre àmpliament satisfactòria, mentre que la seva aplicació acaba sent sempre decebedorament laxa. Dependrà en gran mesura de la determinació i la valentia del Govern actual que aquesta llei tengui el recorregut d’aplicació que se n’espera.

El relat social en aquest àmbit sembla que fa anys que està guanyat. El discurs antiplàstic ha assolit la categoria de políticament correcte i no fa lleig enlloc parlar-ne malament. De forma oposada, però, la producció d’envasos que sovint ultrapassen l’absurd (qui no ha vist una poma, una sola poma, dins una palanganeta de porexpan i embolicada de film) ha esdevingut una plaga de dimensions bíbliques i gairebé inexpugnables. Resta, però, contra l’imperi del plàstic un petit llogaret que, a partir d’ara, resistirà l’embat contaminant dels envasos i plàstics d’un sol ús. L’acció directa sobre les empreses productores ha de generar un efecte papallona que vagi més enllà, fins i tot, de les Illes Balears. Estam segurs que això pot ser així. Com també hi estam que hem d’estar orgullosos com a comunitat de contribuir a la minva d’aquesta xacra. Alhora, però, som plenament conscients que la lluita d’aquest arxipèlag minúscul davant l’omnipotència de les grans multinacionals del plàstic és la d’una formiga davant un elefant. Però ja s’ha dit moltes vegades: moltes mosques maten un ase.