Skip to content

“El novel·lista, quan parteix de fets històrics i personatges reals, no ha de ser necessàriament fidel, sinó lleial”

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és un dels escriptors més prolífics i importants de la seva generació. Presenta a Món de Llibres, dia 6 d’abril a les 12 h, la seva nova novel·la, El federal, construïda a l’entorn d’una insurrecció liberalde 1869 coneguda com “el foc de la Bisbal”. L’entrevistam perquè ens en doni les claus.

Bases la teva darrera novel·la en una insurrecció del s. XIX relativament poc coneguda, “el foc de la Bisbal”. Com hi entres en contacte?
Hi vaig entrar en contacte perquè el me varen explicar. Als qui escrivim novel·les ens passa que sovint ens diuen “conec una història que, si la te contàs, hi hauria una bona novel·la”. En aquest cas, qui me la va explicar va ser en Joaquim Coello, que és un descendent directe de Pere Caimó, el protagonista del llibre. Per tant, la font va ser molt directa.

A banda del seu testimoni, quines altres fonts vares manejar per a documentar-te?
En Joaquim Coello me va dur a l’arxiu de Sant Feliu de Guíxols, que és on se guarda tota la documentació de la família i relacionada amb aquests fets. Així que vaig ser un autèntic privilegiat. Aleshores, llegint tots aquests materials, me’n vaig adonar que, efectivament, hi havia una història que me feia ganes contar.

I per quins motius et decidires a contar-la?
El motiu principal és que, malgrat que els fets succeïren al darrer terç del segle XIX, molts de debats polítics i socials que encetà encara són vigents: el conflicte de Catalunya amb Espanya, les reivindicacions de drets i llibertats fonamentals (comença a agafar força el feminisme, el sindicalisme i l’obrerisme), està damunt la taula el tema de les colònies i sorgeix el moviment antiesclavista, etc. Són qüestions que encara són vigents.

I per què te decideixes per repetir en aquest gènere? Què t’aporta? Quines relacions hi ha entre els fets històrics reals i la ficció? On té el límit, la imaginació?
El que ara s’etiqueta com a “novel·la històrica” no m’interessa gaire. En tot cas, aquest tipus de novel·la basada en fets i personatges que han existit ja l’he fet amb altres llibres, com “Reis del món”, “Dos amics de vint anys”, “La malcontenta”… I tenia ganes de tornar-hi per, de moment, per darrera vegada, i més a aquesta època, al segle XIX. De tota manera en aquest tipus d’obres, l’element que comanda és la ficció: no és un llibre d’història ni un assaig. Això vol dir que els personatges i els fets que s’hi narren han de travessar un llidar, pel qual els personatges deixen de ser històrics i passen a ser literaris. L’autor de la novel·la els utilitza per construir el relat que li interessa de construir. Això no vol dir que els perdi el respecte ni que falsegi els fets, i per això dic que el novel·lista no ha de ser necessàriament fidel, sinó lleial als fets i als personatges.

El personatge central és Pere Caimó. Qui és i quina importància va tenir?
Pere Caimó és un revolucionari il·lustrat que havia crescut a les colònies de Puerto Rico i les Filipines amb la seva família, que eren colons indians que s’enriquiren allà. Però la seva família pertanyia a la línia dels indians progressistes: eren antiesclavistes, creien en la igualtat entre homes i dones, etc. I estant a Amèrica entra en contacte amb els Estats Units, que representa en aquesta època el “nou món”, i amb el pensament de gent com Lincoln, Hume, Emerson… que eren federalistes i republicans. I Caimó volia traslladar aquest pensament a Catalunya. I per això lluiten. La revolta de 1869 és un aixecament fallit per tombar la monarquia absoluta i instaurar aquesta república federal.

Hi ha dos personatges femenins que sobresurten: la sindicalista Isabel Vilà i la muller de Caimó, Isabel Batalla. Quines semblances i diferències hi ha entre elles?
Isabel Batalla, com el seu home, era una dona d’idees avançades, feminista, sufragista, però de classe benestant. I sempre va fer front comú amb Pere Caimó, que és qui està més a primera línia política i de combat.
En canvi, Isabel Vilà és una pionera del feminisme i del sindicalisme obrerista a Catalunya i a tot Espanya. Se fan amigues, però a diferència d’Isabel Batalla, Vilà sorgeix de la classe obrera, directament: és filla d’un treballador de la indústria del suro, que era l’hegemònica en aquell moment a l’Empordà, que va morir rebentat de fer taps. I Isabel Vilà recull aquesta explotació a què se veien sotmesos els obrers, les dones i els infants i comença a lluitar per millorar les seves condicions. De fet, se va fer famosa per intentar regular el treball infantil i demanar que fessin un màxim de cinc hores de feina, perquè poguessin anar a escola i fer vida d’infants. I això li va valdre que li possassin el malnom de “na Isabel Cinc Hores”.
I, segons tenc entès, va ser la primera persona que va fer una recollida de signatures davant el Congrés dels Diputats; es demanava la separació de l’Església de l’Estat. I, a més, entre les firmes recollides també hi havia un centenar de dones, fet que és encara més insòlit. I, al marge de la participació al “foc de la Bisbal”, va continuar la seva trajectòria i fundà una escola a Barcelona, perquè també es dedicà a la pedagogia i destacà dins la disciplina.

Presentaràs el llibre a Manacor dia 6 a Món de Llibres. Hi ha altres presentacions a la vista?
Sí, a Mallorca ja l’hem presentada a Mallorca i a Llucmajor. Aquest mateix dijous la presentam a Inca, dissabte a Manacor, i després tenim confirmats Sant Joan, Montuïri i Petra. De moment, la rebuda ha estat molt bona, tant de lectors com de crítica.

S’ha anunciat l’adaptació cinematogràfica de la teva novel·la “Ràbia”. Què et sembla que altres artistes transformin la teva obra?
Me fa molt feliç! El simple fet que a partir d’un llibre teu en vulguin crear una nova obra, fa una il·lusió enorme. I més si és amb un equip com el que ha format Antoni Aloy! No puc estar-ne més agraït.

Back To Top
Search