La cultura popular, entesa com a espai vivencial de cultura i valors, és l’expressió de les tradicions pròpies compartides per un grup particular de persones a través de manifestacions amb forta dimensió simbòlica –tant materials com immaterials– i es fonamenta en la participació dels seus membres i en la formació d’uns espais de comunitat. És a dir, són les persones –normalment impulsades pel denominat associacionisme cultural popular– les que participen activament en la seva organització i fan possible que es mantinguin en el temps i en la vida pública d’un poble. Aquest fet es produeix a partir de la necessitat dels mateixos individus d’establir estructures definibles, conjuntes i acceptades en una comunitat.
Això no obstant, les institucions tenen – o si menys no haurien de tenir– un paper clau no tan sols en impulsar la cultura popular, sinó també en adequar-la a les noves necessitats que el context sociocultural fa necessàries.
Així, les característiques intrínseques de les institucions –i en aquest cas especialment a través de les polítiques culturals – fan que la seva correcta participació en els afers de la cultura popular generin repercussions i beneficis des d’un punt de vista social pel conjunt de la població. A continuació, detallarem alguns dels punts principals:
Primerament, suposen una aportació summament positiva pel que fa a l’enfortiment, el reconeixement i creixement del sentit de pertinença a una comunitat. És a dir, a través de la seva implicació –ja que compten amb uns mitjans i unes infraestructures molt potents– s’impulsen, protegeixen i gestionen imaginaris i referents comuns que es reflecteixen en l’existència d’una moral compartida, d’un sentiment d’orgull col·lectiu i d’uns valors comuns acceptats.
En segon lloc, provoquen la generació i acceptació de normes i valors compartits, que a la vegada permeten la consolidació dels lligams necessaris per al desenvolupament de les comunitats. Aquests processos faciliten no tan sols la millora de la cohesió social, sinó la reducció significativa de l’aïllament social.
Tercerament, fomenten el desenvolupament de comunitats culturals, fet que té tendència a traduir-se en l’augment de la participació ciutadana i l’acció col·lectiva. Així, és molt més fàcil que els individus puguin desenvolupar-se de forma autònoma i que es generin xarxes de cooperació, treball col·lectiu, voluntariat i d’associacionisme. En aquest cas, podem esmentar la famosa frase que ja esmentava el literat Homer: la unió fa la força.
En quart lloc, generen el desenvolupament de processos democràtics, més inclusius i de transformació acord amb les necessitats propiciades pels canvis en el context actual. Un exemple clar és potenciar el paper actiu de les dones, especialment en aquelles manifestacions culturals populars on no se’ls ha permès tenir un paper actiu amb anterioritat.
Finalment, les institucions tenen al seu abast la capacitat per preservar les manifestacions populars que corren el risc de desaparèixer. Evidentment, ens referim a les manifestacions tangibles o intangibles que continuen tenint una vinculació simbòlica amb la societat, però que, per les circumstàncies que siguin –les quals poden ser molt variades– estan perdent pes en l’imaginari col·lectiu. Per això, en aquests casos resulta clau la seva promoció activa entre les comunitats amb el propòsit de reconeixement i preservació de la memòria heretada d’un poble amb uns valors i significats.
Per tots aquests motius, la simbiosi i la implicació activa en aquesta matèria entre el poble i les institucions esdevé clau en el manteniment de la cultura popular. Acabaré aquest article formulant una pregunta que consider interessant i que potser mereix una reflexió: la cultura popular deixa de tenir aquest caràcter si les institucions públiques hi intervenen?
