Apunts de patrimoni. Antoni Puig
A Sant Llorenç no hi ha festa on no se senti el crit: «no som un poble, som una família» i tal vegada aquest és el patrimoni més valuós del poble. A més, però, Sant Llorenç conserva un ric patrimoni històric i arqueològic que volem reivindicar. Un bon moment del passat per començar aquest repàs és la prehistòria i per això necessàriament ens hem de referir al poblat talaiòtic de s’Illot, vaixell insígnia de l’arqueologia llorencina. Allà, molt a prop de la desembocadura del torrent de ses Planes o de ca n’Amer, hi trobam un jaciment amb restes de l’Edat del Bronze Balear i de l’Edat del Ferro (Època talaiòtica i posttalaiòtica). En podríem destacar, pel seu estat de conservació, el turriforme central, els santuaris i la murada. Aquesta darrera conserva un portal d’entrada visible gràcies a les campanyes de restauració empreses per l’Ajuntament en els darrers anys. Però no tot és s’Illot a la prehistòria llorencina. Sa Blanquera i Llucamar són dos jaciments posttalaiòtics molt propers al nucli urbà de Sant Llorenç que, tot i no haver estat objecte d’estudis detallats, presenten un gran interès arqueològic. Bàsicament se’n poden observar les murades ciclòpies, unes edificacions d’època posttalaiòtica que es poden considerar de les més ben conservades de l’illa. La proximitat entre els dos nuclis, però, planteja la qüestió de si eren nuclis rivals o si, per contra, eren dos nuclis que col·laboraven. En tot cas serien els antecedents més remots d’una aglomeració humana en aquesta contrada. No obstant això, no és que el nucli urbà de Sant Llorenç sigui el Llucamar prehistòric. La cosa és que molts de pobles actuals tenen origen medieval, de després de la conquesta cristiana o feudal de les illes. És el cas de Sant Llorenç i de molts d’altres pobles de Mallorca encara que en aquest cas, o en el cas de Bellver, perquè aquest és el nom original de Sant Llorenç, respon a una particularitat.
Ens hem de situar al segle XIII, just després de la conquesta de les illes per la Corona Aragonesa. En aquell episodi, un dels nobles que van acompanyar el rei va ser un Bellver. Perquè les coses funcionaven així, els nobles tenien tot el poder en els seus districtes, els donaven nom i eren, o provaven de ser, per sobre la llei. Perquè us feu una idea, un d’aquells nobles, Llorenç Pardines, el propietari de la Torre de Son Vives, molt a prop de Sant Llorenç, l’any 1367 va ser acusat d’haver injuriat i treta una llança contra un tal Guillem Selva a la plaça de Manacor -segurament la plaça de la Rectoria o la de ses Verdures. El mateix Pardines havia tingut problemes amb el governador perquè s’havia apropiat d’un falcó de la perxa de falcons perduts de Ciutat. Un món que ens evoca moltes imatges que pensam llunyanes… Però bé, la particularitat de Sant Llorenç, o una d’elles, és que en principi quasi tots els pobles tenen etimologies de reminiscències àrabs (Binissalem, Manacor, Felanitx…) però Sant Llorenç no. La cosa és que hi ha constància que a l’antic oratori de Sant Maria de Bellver hi havia dedicat un altar a Sant Llorenç, documentat el 1282. El problema amb això és que no se sap si l’actual parròquia era la que tenia aquest altar – de fet segurament no- i l’acord entre els investigadors avui és acceptar que hi ha d’haver una església més antiga, com apunta la documentació medieval. Així Sant Llorenç, com a nucli poblat, no va començar al nucli urbà actual sinó que és possible que s’iniciàs a Son Vives, ubicació més probable de l’oratori de Santa Maria de Bellver. Tanmateix, no és segura aquesta ubicació i per aquest motiu es varen fer excavacions a Son Vives, just a l’estança on se suposa més probable que pogués ser la capella. La veritat és que els resultats d’aquestes excavacions, encara no publicats, així com les excavacions que es puguin fer al voltant de l’església parroquial, seran cabdals per conèixer on són els orígens de Sant Llorenç. La sort, de fet, és que es conservi tant l’església i el seu entorn com la possessió de Son Vives, una altra senyera del patrimoni llorencí.
