El pou de s’Antigor

El calaix del temps. Albert Carvajal

Dimecres dia 6 d’octubre es presentà al públic la remodelació de la plaça de s’Antigor, eix entorn del qual ha girat des d’antuvi la històrica barriada manacorina del mateix nom. Les obres, que incloïen l’execució del projecte de condicionament de la plaça i del carrer dels Gerrers, consistiren en la definició d’un vial amb prioritat per als vianants, l’eliminació de barreres arquitectòniques i la millora de l’accessibilitat. Des del punt de vista patrimonial, es preveia reconstruir (com així s’ha fet) el coll del vell pou de la plaça. Hom coincidia a l’hora d’assenyalar que es tractava de l’element més emblemàtic d’aquell indret i el que més recordaven els veïnats de certa edat. Tant per descripcions de persones que l’havien vist com per diferents imatges fotogràfiques, sabem que era un pou amb dos colls circulars, que abastia d’aigua amples zones de la vila i que va ser construït a conseqüència de les greus sequeres viscudes a la nostra ciutat al llarg del segle XIX, principalment d’ençà del 1840. Disposava d’una columna central rematada amb un ornament ceràmic que mostrava l’escut de Manacor i la data de 1860.
Efectivament, el 10 de març d’aquell any, essent batle Miquel Domenge Mas, el regidor Jaume Pujades va fer present als seus companys de consistori que un grup de veïnats de la plaça li havien demanat si es construiria un pou per fer front a la manca d’aigua que es patia a la zona des de feia uns anys. Si l’Ajuntament feia front a una tercera part de les despeses, ells s’oferien a pagar-ne les altres dues terceres parts. Els cappares municipals, sabedors de la necessitat d’una infraestructura com aquella, però conscients, també, de la situació de fallida en què es trobaven les arques locals, acordaren unànimement de satisfer les quantitats que serien necessàries del capítol d’imprevistos i agrair als promotors de la idea, per conducte del regidor Pujades, la col·laboració desinteressada que brindaven als seus conciutadans.
Cal suposar que les obres s’iniciarien tot d’una. La sort m’ha fet topadís amb algunes de les despeses que ocasionà la seva construcció. Així, per exemple, sabem que el regidor Jaume Pujades percebé dos-cents cinquanta rals i tres cèntims pel cost de fer excavar el pou. El picapedrer Joan Pocoví, trenta-sis lliures, sis sous i sis diners per reforçar-ne les parets. I el ferrer Antoni Oliver cinquanta-dues lliures, devuit sous i vuit diners per feines i materials propis del seu ofici. De tot plegat es desprèn que l’Ajuntament hagué de pagar un total de tres mil dos-cents trenta-set rals i setanta-un cèntims. Les tasques descrites es donaren per acabades uns dies abans del 31 de desembre de 1860. Ben segur que els veïnats organitzaren una festa per celebrar un esdeveniment tan important per a ells. El remat ceràmic amb la data de construcció del pou es degué obrar amb posterioritat, segurament en mans d’algun gerrer de la barriada, tal vegada de l’escultor Pere Joan Riera.
El pou restà en funcionament per espai de quasi cent anys, sortejant els carros primer i l’augment exponencial de cotxes després, fins que va ser esbucat als anys cinquanta del segle passat. Com diria aquell, amb nocturnitat i traïdoria. Un exemple més de patrimoni local esvaït que, sortosament, s’ha sabut recuperar.