El Primer de Maig ja no s’usa

*Fotografia de Joan Duran Rubí

No fa molt més de cent anys, concretament des de l’abril del 1919, que les vuit hores màximes de treball són legals. Quants n’hi ha que en fan més de vuit ara mateix? Llavors es va considerar un èxit de la lluita obrera, encapçalada pels obrers de La Canadenca a Barcelona. Ara molta gent consideraria que no n’hi ha per a tant, i que treballar només vuit hores és cosa de ganduls, en aquesta benaurada illa pletòrica per la temporada turística que ja s’acosta.
També es prohibí el treball dels menors de 10 anys, i es limità la jornada dels menors de 14, però quan jo era al·lotell anàvem a xapar albercocs, espolsar ametlles, veremar i espolsar garroves. Record aquestes activitats com una bona entrada en la vida adulta, pel contacte entre jovent i gent més gran. Enteníem el valor de les pessetes guanyades després de llargues hores de sol i suor, com a la Bíblia contada als infants.
L’organització dels obrers i pagesos en sindicats fou difícil. Pagar una quota per aquell que no en tenia ni cinc, era un bon sacrifici. Els representants, els que donaven a cara, s’exposaven a la represàlia de molts de patrons. Les vagues suposaven el sacrifici més dur. Totes aquestes obvietats es poden comparar amb l’afiliació actual a sindicats, sota mínims segons Unai Sordo, un cappare del sindicat espanyol CCOO.
El sistema va aconseguir un èxit notable, fer desaparèixer la classe obrera per transformar-la en “els consumidors” – “els consumidors i les consumidores” en dialecte comú – o sigui uns aspirants a burgesos que cobren un sou i això els permet comprar coses i afiliar-se a Netflix o Filmin, en comptes de fer-ho a l’STEI o la Intersindical. Una altra benaurança per als empresaris és l’abundor de gent venguda de llocs on les condicions laborals encara són pitjors (Marroc, gran part de l’Amèrica Llatina, Romania, Bulgària, Ucraïna…) i ben disposats a creure i cobrar allò que els diguin, i encara donar gràcies a l’amo per ser tan bon al·lot, quan els dona d’alta al sistema de Seguretat Social sobretot.
“El obrero mallorquín, es un diamante en bruto que requiere ser labrado. (…) Aun conserva por regla general un corazón sencillo y puro que no han maleado las ideas disolventes”, escrivia tot joiós Pere d’Alcàntara Penya, quíber d’adopció per amor d’una Reus de la Impremta homònima felanitxera, a la darreria del s. XIX. La mateixa impremta on els candidats d’Unió Obrera, el meu familiar Marc Vidal Oliver i son amic Cosme Maiol Uguet comanaren la propaganda per a les eleccions municipals, a la primeria del s. XX amb eslògans com aquests “Obreros: despertad del sueño que nos ciega y no dejéis servir vuestro, de látigo que os pegue o de cadena que os oprima, sino de arma que ponga de manifiesto nuestra conformidad en la Casa Consistorial”. Al mateix full volant reconeixien que no tenien cap possibilitat de sortir elegits, però volien mostrar als companys sindicalistes la possibilitat d’exercir la seva força al si de les institucions.
Precisament la vaga general fou la consigna que llançaren les organitzacions sindicals a Quíbia i a tot Mallorca, el juliol del 1936 arran del cop d’estat feixista, per tal d’oposar-s’hi i mostrar la seva força. Per això els militars colpistes tengueren com a obsessió rompre la vaga i amenaçar amb penes severes tothom que no anàs a fer feina.
Les poques festivitats que es fan en commemoració del Primer de Maig, establert com a Diada Internacional dels Treballadors d’ençà del 1889 a París, tot recordant els sindicalistes anarquistes executats a Chicago alguns anys abans, es redueixen a una manifestació-processó i qualque dinar de confraternització on alguns polítics afins van a saludar els seus suposats votants. Potser ja és hora d’espolsar les velles banderes i recuperar l’orgull de la classe treballadora, aquella que Franco anomenà «productors».