Mateu Mas
El darrer número, el 370, de la revista Porto Cristo, editada per l’Associació de Veïnats, inclou un reportatge sobre les postures dels distints partits polítics manacorins envers la qüestió de la independència del Port. La periodista comença plantejant als líders locals una pregunta tan senzilla com “Què és Porto Cristo, un districte, un barri de Manacor o un poble?” i per desconcert total d’un servidor i de molta altra gent, els dos partits grans (que no grans partits) espanyols, el PP i el PSOE, eviten respondre que Es Port és un poble. Els de Casado, representats per Maria Antònia Sansó, l’anomenen “nucli poblacional”, i els de Sánchez, personificats en Catalina Perelló, “nucli de població”. Tota la resta sí que el defineixen com a poble.
No hi ha sorpreses a la pregunta de Per a què serveix la Junta de Districte? D’una manera o una altra, tots els enquestats afirmen que no serveix pràcticament per a res, excepte Ramon Pérez de Podem, que creu que la Junta és el nexe entre els veïnats i veïnades de Porto Cristo amb l’Ajuntament de Manacor. Que ens ho expliqui, i que ho expliqui també al seu regidor.
Al llarg de les dotze preguntes, els partits es posicionen en consonància amb les línies ideològiques de cadascun. Podem aposta per un referèndum legal. Més-Esquerra afirmen que el poble s’ha d’organitzar i demanar la consulta al Batle, que no hi posarà cap obstacle. El PSOE retreu que AIPC només treu el tema de la discriminació cap a Porto Cristo i de la independència quan el partit porteny no governa. AIPC defensa una Junta de Districte amb competències, una Entitat Local Menor o tenir un municipi propi. Ciutadans afirma que hi ha problemes més greus com per parlar de la possible independència. Finalment, el PP diu que en un hipotètic referèndum hi haurien de votar tots els manacorins. No és broma.
Molt hauran de canviar les coses perquè el moviment independentista porteny torni a agafar l’embranzida i coratge de fa vint anys, quan les ànsies per millorar el poble i el sentiment d’abandó des de la plaça del Convent facilità la creació d’un partit per defensar els interessos del poble costaner. Actualment sembla que el procés està aturat, no hi ha un moviment social organitzat potent que promogui la conversió del “nucli poblacional” en municipi. Abans de fer un referèndum, s’haurien de fer conferències explicant els possibles avantatges de la independència, debats públics amb gent a favor i en contra, relatar els greuges endèmics que patim amb dades objectives, demostrar si realment és cert que “governi qui governi” Porto Cristo no compta, i finalment aconseguir una mobilització popular en forma de recollida de signatures o manifestacions. Sense procés, sense clam popular, sense organització i gent que es posi al capdavant, parlar de la independència és com fer retxes dins l’aigua.
Mentrestant, aquesta passada setmana hem sabut que qualsevol esperança de tornar a obrir l’antic Aquari, o de reconvertir-lo en un altre equipament social, comercial o turístic, ha quedat esvaïda. Hi han presentat un projecte per fer-hi uns habitatges de luxe, amb el vistiplau de l’Ajuntament. Tanta sort que el local quedarà immortalitzat per sempre gràcies a la pel·lícula de l’any, Jostissi de Carreró, on l’Aquari es converteix en la seu de La banda del Lobo, l’organització criminal que té atemorit tot el poble. Però no és l’únic establiment mític del Port que desapareixerà. El Bar Eolo també ha rodat clau. Un altre d’aquells locals històrics, de tota la vida, que donen personalitat a un barri i a un poble. Es rumoreja que algú està interessat a tornar-lo obrir, però que hauria de fer importants reformes. La gent ja encaixa aquestes notícies amb indiferència, sense sorpreses, i més que preocupar-se per la pèrdua d’un bar emblemàtic s’inquieta més per saber on podran anar a tirar les travesses futbolístiques i les primitives.