Marina Velasco Puigròs
Durant les passades festes de Nadal, algunes persones del meu redol van aprofitar per agafar l’avió i viatjar fins a l’altra punta del món, concretament a indrets que consideren “exòtics”. Quan van acabar les vacances, van tornar a Mallorca carregades d’experiències gaudides i viscudes —la majoria d’elles retratades a través de diversos dispositius mòbils electrònics— i les quals anhelaven poder mostrar i explicar a familiars i amistats.
Mentre tenia lloc una d’aquestes classes magistrals amb diapositives incloses, es va llançar a l’aire un comentari que va ser el causant que m’animés a reflexionar sobre la mundialització i a escriure el primer article del 2023. En concret, deia així: “Llàstima que a la majoria de les fotografies que vam fer allà es vegi una cosa que no és pròpia d’aquella cultura i que, a damunt, espenya les fotografies… És que fixau-vos que utilitzen telèfons mòbils! No és gens autèntic!”.
Gran decepció per part seva. Gran estupefacció per part meva.
Que aquest fet arruïnés les fotografies del viatge i també l’experiència general a qui va fer de turista, és sinònim que hi ha persones que el que valoren en realitat no és la cultura pròpia del territori visitat, sinó la imatge que es té d’aquest: en aquest cas, la pobresa i l’aïllament tecnològic.
La reflexió que en faig de tot plegat és la gran arrogància i hipocresia de qui pretén mantenir al marge de la mundialització a determinats països o indrets que avui dia encara són considerats “exòtics” i “autèntics”. És com si aquest fet, el de tenir unes necessitats tecnològiques cobertes, restés exotisme o autenticitat a una cultura. De fet, qui determina que un indret sigui considerat exòtic o autèntic? Segons el meu parer, poques coses hi ha més relatives que aquesta qüestió, ja que depèn enormement del subjecte individual que es plantegi aquesta pregunta.
Amb aquesta breu exposició, crec que s’hauria d’entendre que la tecnologia i la mundialització no s’han de percebre com una amenaça a la identitat d’una cultura, sinó com el que són: una capacitat altament valorada per les persones que en fan un ús, independentment d’on habitin i quines siguin les seves particularitats culturals. Així doncs, poder parlar per telèfon amb una persona estimada que viu enfora de nosaltres o inclús realitzar una videotrucada i veure-la encara que visqui a l’altra banda de l’hemisferi, és igual de preuat per una persona que viu a Mallorca, a la Xina, al Perú o a l’Antàrtida.
A més, hem de tenir en compte que tant el comerç i com l’accés a la informació i la participació en el progrés i en els beneficis que d’aquest en resultin són drets fonamental dels éssers humans, la qual cosa implica que els arguments “proteccionistes” que tendeixen a limitar-los a les fronteres dels estats nació denominats del primer món o de països desenvolupats, són insostenibles.
Seguint en aquesta línia, una bona la reflexió podria ser la de l’antropòleg argentí Néstor García Canclini (1999), qui sustenta que la diversitat amb aïllament no és autèntica diversitat, que la diferència sense tecnologia no és un avantatge i que la gent que viu en aquests indrets està retrocedint al «quart món».
És a dir, el “proteccionisme cultural” enfocat des d’aquest punt de vista l’únic que fa és perpetuar la pobresa, no la cultura. Així mateix, és imprescindible entendre que la cultura mai s’ha d’identificar ni amb la pobresa ni l’aïllament, sigui del tipus que sigui. Ans al contrari, la cultura floreix en la llibertat i la prosperitat de l’entorn que l’envolta.
