skip to Main Content

“El que defensàvem amb Amor de Cans és una estima cap a la cultura i la llengua”

Parlam amb Toni-Lluís Reyes (Manacor, 1985) actor, guionista i director de la sèrie d’èxit d’IB3, Amor de Cans, una adaptació de la novel·la homònima de l’escriptora Maria-Antònia Oliver i que en tres temporades ha esdevingut tot un èxit dins la televisió pública balear.

Quina valoració en fas de la sèrie des que va començar el 2018?
Aquest projecte va començar molt més enrere. Quan tens la idea has de començar a fer el projecte, reunir-te amb productores, anar a la cadena, intentar-ho vendre… Hi ha moltes reunions prèvies que no es veuen i també consisteixen en això. Per jo la sèrie va ser una curolla. M’havia llegit un altre llibre de na Maria Antònia Oliver a l’institut i llavors em va caure Amor de Cans a les mans, el vaig llegir i rellegir i vaig pensar: “ostres, això podria ser una sèrie!”. Com que tenia temps vaig fer una mica de projecte. Era la primera vegada que feia una cosa així i per jo ha estat com fer unes pràctiques.

Què et va marcar de la novel·la per convertir-la en una sèrie de televisió?
Quan la vaig llegir ja vaig veure tot d’una que era una sèrie perquè hi ha uns personatges molt ben definits, el temps i el lloc són molt clars, hi ha una mateixa família, la part històrica està relacionada amb la transició… Na Maria Antònia té novel·les que quan les llegeixes ja les veus perquè són com a molt clares, no són oníriques, i van a la realitat d’aquell temps.

“La història de la sèrie feia una mica de memòria de saber qui érem com a societat per saber com som ara com a societat.”

Està narrat en tercera persona, per tant, descriu els personatges, allò que veu i et situa des del punt de vista de l’espectador… La història està molt ben enllaçada, és molt nostrada. A més, els personatges els identifiques amb la teva tia, una cosina de ta mare, o fins i tot tu mateix. Són personatges propers a una realitat que hem viscut i que desapareix, però encara queda aquell pòsit. Allò que també em va agradar va ser per què contar aquesta història a la televisió, què podem aportar. Consider que la història de la sèrie feia una mica de memòria de saber qui érem com a societat per saber com som ara com a societat, de veure aquest bagatge familiar i mallorquí que duim al darrere que explica allà on som. Per això ara vivim únicament del turisme, i si coneixem d’on venen les Gamundines encara ho entendrem més.

A la sèrie has estat guionista, actor i director. Deu haver estat tot un repte i un aprenentatge…
Clar, jo d’actor ja n’havia fet abans, però quan actues sempre aprens. L’aprenentatge més gran va ser la part de creació, imaginar-te una sèrie, veure-la i desenvolupar-la. Pel tema de dirigir, mai he dirigit tot sol, sempre he codirigit devora un director que tenia les eines per poder desenvolupar la idea audiovisualment. Això de posar-me darrere la càmera només ho faig fer a un capítol de la darrera temporada i clar va ser un aprenentatge molt bo, però no sé si m’interessa.

Has tocat teatre i televisió, quines diferències hi ha entre un àmbit i altre?
El teatre que he fet és producció petita, amb companys i amics, sense una productora al darrere clara, no hi ha tants de doblers en joc, no estàs tan exposat… En el teatre tot és més bo de controlar. La televisió té un altre mecanisme, l’equip existeix, però hi ha rols marcats. Allò més participatiu o alternatiu no els acaba de convèncer, creuen molt en les regles bàsiques d’un empresari. No veuen allò com un producte de creació sinó que ho veuen com un producte econòmic. Això és una mica diferent del meu caràcter, no feia això per només fer doblers, sinó fer una creació artística. També és ver que al teatre tens un equip més petit, controlable, tothom va a l’una… Del rodatge, allò que em sorprenia més, era que es feia en castellà quan precisament el que defensàvem amb Amor de Cans és una estima cap a la cultura i la llengua i que moltes vegades la societat ha rebutjat per menyspreu. Tenir autoestima i arrels és allò que defensa na Maria Antònia i clar, molta gent participa d’un projecte, que faran a la perfecció, però no el sentiran seu ni l’estimaran. En teatre es comparteix més la sensació sobre què volem contar, però perquè també és més bo de fer controlar-ho.

“Crec que també és important que IB3 conti coses d’aquí per a la gent d’aquí, però que siguin universals.”

Mai Neva a Ciutat, Treufoc o Pep són, com la vostra, produccions pròpies d’IB3 amb cert èxit, creus que heu demostrat que es poden fer bones sèries des de la televisió pública?
La cosa és que no són produccions directament d’IB3, ho paga la cadena, però ho fan unes productores. IB3 tria el producte que volen, però no surt de la casa. A les Balears hi ha molt de talent, el tema és sempre el pressupost, hi ha moltes limitacions. Hi ha una part positiva, perquè has de voler arribar al mateix nivell amb aquell pressupost i per tant t’has d’estrènyer més. Què el resultat sigui bo és més satisfactori que no si tenguessis moltíssim de pressupost. Jo crec que també és important que IB3 conti coses d’aquí per a la gent d’aquí, però que siguin universals. N’hi ha que ho aconsegueixen més i d’altres que menys. La llengua també és una barrera. Crec que tenim por, però alhora pens que arribarà un moment en què IB3 farà un producte que serà més universal.

En el cas d’Amor de Cans, la resposta del públic ha estat bona, quina creus ha estat la clau?
Amor de Cans té moltes capes. No és una sèrie amb una mirada única. A estones és esperpèntica, d’altres molt controlada, a vegades parla d’un punt de vista i després d’un altre. Té el vessant històric però vista des de l’actualitat. Clar, totes aquestes capes moltes de vegades han fet que una certa part del públic se n’allunyi. Amor de Cans jo crec que necessita oportunitats, que deixis que la història t’encaixi en totes les capes que té. Això és una cosa positiva i negativa. Crec que el més bo que ha tengut és que molta gent s’hi ha vist reflectida, ha vist una part de la seva realitat i història familiar. Crec que també a llarg termini, com que és històrica, no passarà de moda. Amor de Cans d’aquí set o vuit anys encara serà d’actualitat perquè parla de molts de temes com la família, de qui som, d’on venim, de l’homosexualitat, dels maltractaments… Hi ha molts de temes allà ficats. Cada germana és una teranyina i cada una et conta una història vista des de la perspectiva de la dona en aquella època.

Ara ha acabat la sèrie… Ve un temps de descans?
Amb el final de la sèrie d’Amor de Cans vaig acabar una etapa de la meva vida i ho vaig fer molt tranquil i content. Han estat tres anys de molta feina, està bé desembafar-se una mica, veure tot amb perspectiva i viure un poc i tornar-te a carregar per tenir més coses a contar. Així i tot encara treball la meva part filològica. Més endavant tenim funcions de Joana E. a Manacor, de fet, començarem a fer una mica de gira amb aquest espectacle

Back To Top
Search