El que és pur és el que és antic (100 anys de Pasolini)

Montserrat Alcaraz Vich

Hi ha una mirada nostàlgica i mitificadora del passat en Pasolini que, al mateix temps, vol ser una revolta contra un món: contra la cultura occidental capitalista que ha envellit molt malament. Enguany fa cent anys del naixement de Pier Paolo Pasolini vengut al món a Bolonya un 5 de març. Qui mira els seus textos, qui llegeix els seus films? Quants estudiants universitaris confondran el seu nom amb un plat de cuina italiana o amb el d’un jugador de futbol, esport al qual ell, tanmateix, era molt aficionat? És un dels grans provocadors de la segona meitat del segle XX.
En la mirada dels infants, en la visió un pèl rousseauniana de la pagesia, de la gent del sud, Pasolini cerca l’autenticitat. Aquest retorn al primitivisme és present en els seus films dedicats a Medea i a Èdip. I, per descomptat, en la seva meravellosa aportació al cinema veritat: Commizi d’Amore. Un treball realitzat amb condicions tècniques precàries, avui a l’abast de qualsevol mòbil, sobre la sexualitat i l’amor. Un document socioantropològic de primer ordre.
El progrés adverteix el poeta, ha estat, en àmbits essencials, una estafa. Ja ho havien anunciat acadèmicament els membres de l’Escola de Frankfurt en la seva crítica a la il·lustració.
Pasolini té tendència a sacralitzar la vida i això el fa sentir incòmode en societats fonamentades sobra la vacuïtat materialista.
Com a mostra del seu tarannà inclassificable s’oposà a la desestructuració social que suposava la llei del divorci, ja que esmicolava la família com a nucli primigeni de la societat. El mateix amb la llei de l’avortament. Això no li resultava incoherent essent ell un intel·lectual d’avantguarda. També era indiferent als qui el poguessin ubicar a l’òrbita de l’església de la qual parla en termes de clerical feixisme. El 1975 en el Corriere de la Sera publica un extens i incendiari article en què ataca despietadament a la falsa tolerància del poder i el conformisme dels progressistes. Per a ell: “Per una sèrie caòtica, tumultuosa i emocionant de raons -Amb aquests mateixos adjectius podríem qualificar tota la seva obra- La llibertat sexual de la major part de la gent en realitat és una convenció, un deure social, una característica irrenunciable de la qualitat de vida del consumidor (…) la facilitat ha generat una obsessió, ja que es tracta d’una facilitat induïda i imposada derivada del fet que la tolerància del poder afecta únicament a l’exigència sexual que expressa el conformisme de la majoria (…) Abans la parella era beneïda avui és maleïda.”
Com a progressista, i amb arguments de caràcter ecològic, es declara partidari dels anticonceptius i la planificació familiar, però considera que la vida, malgrat que sigui en forma intrauterina, és sagrada. Proclama la necessitat d’una nova moral sexual, una moderna moral de l’honor sexual, per ser més precisos.
Detestava la superficialitat. Pasolini anava per lliure, rebia llosques de per tots els costats. Molestava, el liquidaren. Mor assassinat en circumstàncies estranyes mai aclarides. Troben el seu cos a la platja d’Òstia a Roma el primer de novembre de 1975.
Profetitzà l’absolut entabanament de la societat. Era homosexual i no en feia cap bandera, vivia la seva sexualitat com a normal. Fa poc membres del col·lectiu LGTBI han prohibit la presentació d’un llibre a la UIB. Us imaginau que ho hagués fet la ultradreta? Qui s’escandalitza és estúpid, l’escàndol neix de la por, com el feixisme, remarquem-ho una vegada i una altra. Els fariseus són els qui s’escandalitzen. Els cans de bou defensors del políticament correcte amb banderetes espanyoles o de l’arc de Sant Martí. La Cap d’estudis de Treball Social, estudis als quals estan adscrits els estudis de Filosofia, dient davant les càmeres que no ha llegit el llibre però el condemna. Aquest és el nivell de la cultureta 2.0. Què n’hem après de molt dels nazis, dels talibans… El cunyadisme, el tietisme… què hi fa?
Puja o baixa el patriarcat? Repassarem cada any el nombre de dones assassinades i ja està? Aquest és el nivell d’anàlisi? Els homes no han acabat d’assumir el rol de la dona en la societat contemporània, no consenten la seva llibertat. Això a occident i què passa als països del Sahel amb taxes d’un 80% de nines a les quals es practica la mutilació genital? Una nina de 13 anys cursant 1r d’ESO està embarassada a un institut del Polígon de Llevant. No és un cas excepcional.
La imatge de l’amor cada vegada més emparentada amb la droga és un èxit del colonialisme psíquic neoliberal que es propaga com la pandèmia que passam.
Alerta! L’hidra multiforme del feixisme s’alimenta del discurs de la decadència dels valors. El feixisme és la por, el fet d’estar enamorats del poder com deia Foucault. Com el món actual ens ha convertit en empresaris de nosaltres mateixos, en venedors de la nostra vida: el supermercat de la carn a Internet. Pasolini intenta humanitzar les persones que han esdevingut inhumanes per excés de civilització igualant el sexe al divertiment. Tot plegat ho anunciava D.H. Lawrence el 1926 en una frase lapidària: “El món està ple d’éssers incomplets que caminen sobre dos peus i degraden l’únic misteri que els queda: el sexe”.
És Pasolini un revolucionari-reaccionari? No anava d’això el romanticisme? Sembla una boutade classificar Pasolini de Romàntic. I què? Hauria dit ell. Us contaré dues anècdotes del meu poble en aquells mateixos anys que Pasolini filmava les seves pel·lícules. Les he documentades per testimonis orals. Un grup de capellans trobaren que durant les revetles de la Mare de Déu d’Agost les parelles s’aferraven molt ballant a la plaça dita de Sa Creu on les orquestrines tocaven pasdobles i aquelles melodies alegres i cadencioses prèvies a l’eclosió del rock. Proposaren canviar la ubicació del ball al velòdrom per remeiar aquella mala imatge. Només les feren un any, ja que va ser pitjor el remei que la malaltia. Les parelles es desfogaren pels descampats de l’extraradi.
Un pati de l’OJE. Nines vestides amb xandall, alumnes del col·legi de les Franciscanes fent una coreografia amb la cançó Je t’aime moi non plus de Gainsbourg. Una cançó censurada a mig món sonant un final de curs a les acaballes del franquisme. Santa innocència… “La mort no és no poder comunicar-te sinó que no et comprenguin”.