“El que m’agrada de la meva feina és que cream vincles especials, perquè compartim moments especials”

Parlam amb Alícia Olivares (Manacor, 1976), infermera de l’Estel de Llevant, sobre les particularitats que té la professió en l’àmbit de la salut mental i, més concretament, dins aquesta institució.

Quines tasques específiques t’ocupen, com a infermera, a l’Estel de Llevant?
Faig feina comunitària, bàsicament, perquè l’ambient és comunitari. Quan tractam la salut mental, hem de tenir molt en compte la part humana. I com que la part humana és molt àmplia, tant jo com les meves companyes anam més enllà de les tasques que ens pertocarien i prenem altres iniciatives, sempre partint de les nostres inquietuds, habilitats i passions.

Quines són, aquestes iniciatives, en el teu cas?
A banda de fer acompanyament individualitzat i en família, de vegades alguns usuaris em demanen coses relacionades amb les cures, la medicació, l’alimentació… sempre amb coordinació de la seva infermera de salut mental. I a part d’aquesta feina més tècnica, feim tallers: de música, de ràdio, de ceràmica, de pintura, de teatre, esportius, relacionats amb les emocionts, feim excursions… I no només ho faig jo, sinó tots els companys: és un equip multidisciplinari. També tenim l’ajuda de molts de voluntaris.

Creus que les infermeres necessiten tenir més visibilització pública?
Jo crec que segurament sí, perquè quan dic que som infermera i que faig feina a l’Estel, se pensen que és posar injeccions tot lo dia! [riu]. No només faig cures i m’ocup de coses tècniques, sinó que ens dedicam a acompanyar, a escoltar, a generar espais on la gent torni a recuperar aquesta il·lusió per estar acompanyada. Perquè molts d’usuaris venen de viure moments crítics, d’aïllament, d’incomprensió. I és important que els acompanyem i que compartim.

Què és el que t’agrada més de la teva feina?
El que m’agrada més és aquest vincle tan especial que cream les persones participants i els professionals. Perquè compartim moments especials, com fer ràdio o música. I també sentir que l’equip humà té els valors de saber escoltar, d’acompanyar de manera respectuosa. Jo he fet feina a llocs més institucionalitzats i dius “mare meva…”. Aquí la veu dels usuaris s’escolta. I també ens revisam, som autocrítics.

I, per contra, què és el que milloraries?
Darrerament n’hem parlat amb les companyes. Té a veure amb les autocures. Nosaltres ens trobam sovint amb situacions complicades, en què es fa difícil acompanyar, i el patiment de l’altre i el teu s’entremesclen, potser per coses que dus d’enrere i que et fan identificar-te amb l’altre. És a dir que un dels punts que hauríem de cuidar és la nostra pròpia salut mental, que durant la vida va variant. I, vulguis o no, la línia entre tenir la salut bé o no tenir-l’hi és molt fina. I per a nosaltres també, per descomptat.